Tradicionalment, hom considera el començ d’aquesta literatura en les Cartas de Relación (1498) de Colom i en les obres dels cronistes que el seguiren, dels quals cal destacar José de Oviedo y Baños. Però no fou fins al final del s. XVIII, arran de l’empirisme anglès i del pensament independentista nord-americà, que sorgí la veritable consciència d’americanitat: Francisco de Miranda, Juan Germán Roscio, Simón Rodríguez, Francisco Javier Yáñez i Simón Bolívar són alguns dels escriptors més representatius, els quals, sobretot, utilitzaren el periodisme com a vehicle essencial en la difusió de les noves idees. El neoclassicisme continental és representat per Andrés Bello (1781-1865), impulsor de dues revistes (Biblioteca Americana i Repertorio Americano), difusores del moviment independentista. El moviment romàntic, que arriba fins als primers decennis del s. XX, produí, sobretot, un gran nombre de poetes: Antonio Ros de Olano, Heriberto García de Quevedo, José Antonio Maitín, Abigail Lozano, Cecilio Acosta, José Antonio Bonalde, etc. Al final del s. XIX sorgí la generació positivista (crítics, historiadors, teòrics, etc.), formada per Lisandro Alvarado, Luis López Méndez, José Gil Fortoul i César Zumeta, que imprimiren un nou caràcter al pensament veneçolà. La prosa modernista és representada per Manuel Díaz Rodríguez, Pedro Emilio Coll i Pedro César Dominici, entre d’altres; i la poesia per Rufino Blanco Fombona (que fou, també, novel·lista), Carlos Borges i José Tadeo Arreaza, entre d’altres. Com a reacció al Modernisme, a la cultura europea, tingué lloc el fenomen indigenista: Manuel Romero i Luis Manuel Urbaneja són els autors més destacats. El 1909 es formà La Alborada, promoció de narradors, entre els quals cal citar els noms de Julio H. Rosales, Carlos Paz García i la màxima figura de la novel·lística veneçolana, Rómulo Gallegos. Cal esmentar, també, Teresa de la Parra, que en la seva novel·la Ifigenia (1924) reflectí la vida de l’aristocràcia criolla. La reacció a la retòrica modernista aparegué cap al 1918 amb els escriptors José Antonio Ramos, Enrique Planchart, Andrés Eloy, etc. Antonio Arraíz mescla les tècniques avantguardistes europees amb una temàtica plenament americana, i ho fa palès en un dels llibres de poemes més importants en la literatura veneçolana, Aspero (1924). En l’anomenada generació del 1928 figuren Luis Castro, Pablo Rojas, Ramón Díaz Sánchez i, sobretot, Arturo Uslar-Pietri i Miguel Otero Silva. Arran de la mort del general Juan Vicente Gómez, el 1935, sorgí un grup anomenat Viernes, integrat, en la seva major part, per poetes: Rafael Olivares, Ramón Heredia, Otto de Sola i Vicente Gerbasi, entre d’altres. Alhora, sorgí un grup de filiació hispànica que cercava les seves arrels en la poesia clàssica castellana: Juan Beroes, Luis Pastori i Jean Aristiguieta, entre d’altres. En la producció dels anys quaranta cal citar Óscar Guaramoto, Alfonso Márquez Salas, Héctor Mújica, Oswaldo Trejo, etc. Cap al 1955 es formà el grup Sardio, en què s’integren Luis García Morales, Salvador Garmendía i Adriano González León, que amb la seva novel·la País portàtil (1968) obtingué el premi Biblioteca Breve de l’editorial Seix i Barral (Barcelona). Posteriorment han destacat interessants experiments en grups, com ara Apocalipsis, El Techo de la Ballena, Tabla Redonda i Eu Haa, que no solament reuneixen escriptors, sinó també artistes plàstics, i tots junts formen un gran ventall de tendències, entre les quals destaca, però, l’experimentació i l’exploració estructural de les possibilitats del llenguatge.
f
Literatura