S'inicia amb El cautiverio feliz y razón individual de las dilatadas guerras de Chile, de Francisco Núñez de Pineda y Bascuñán (1607-1682), escrit el 1673 i publicat el 1863. L’obra narra en forma novel·lada les seves experiències com a presoner dels araucans durant uns quants mesos del 1629, i constitueix una de les crítiques més vigoroses a la conquesta de Xile. Dins el gènere concret de crònica d’Índies, el jesuïta Alonso de Ovalle (1601-1651) escriví la Histórica relación del reino de Chile (1646), on descriu amb sensibilitat el paisatge, els pobles i els costums del seu país. Entre els llibres didacticoreligiosos del s. XVIII destaca La venida del Mesías en gloria y majestad (1810-12), del jesuïta Manuel Lacunza (1731-1801), i quant a les polèmiques d’aquell moment sobre la pretesa inferioritat del nou món cal destacar la defensa a càrrec del pare Juan Ignacio Molina (1740-1829), autor del Compendio della storia geografica, naturale e civile del regno de Cili (1776), escrita a Bolonya, on residí i morí. Fruit de la prosa enciclopedista criolla és el llibre de memòries El chileno consolado en los presidios (1826), del peruà arrelat a Xile Juan Egaña (1768-1836), escrit durant la seva deportació a l’illa de Juan Fernández. El teatre xilè s’inicia amb l’obra d’un altre turbulent patriota, Camilo Enríquez (1769-1825), autor de drames politicosentimentals i de poesia pamfletària i de tasca periodística a favor de la independència. El s. XIX apareix marcat per la influència del veneçolà Andrés Bello, el qual s’instal·là a Xile (1829) i configurà d’una manera irreversible la vida cultural xilena. L’arribada d’alguns argentins exiliats del règim de Rosas col·laborà a arrodonir la seva tasca, que consistí sobretot en una nova interpretació del Romanticisme. La primera generació romàntica, la del 1842, formada pels seus deixebles i polemistes, cresqué sota el signe de la pugna entre el classicisme i el Romanticisme, la llengua i la nacionalitat. Cal destacar-ne Salvador Sanfuentes (1817-1860), traductor de Racine i autor de llegendes, contes i drames, molt proper a Chateaubriand en el tractament de temes indigenistes, J.J.Vallejo (1809-1858), conegut pel pseudònim de Jotabeche, costumista, José V.Lastarria (1817-1888), contista, i Vicente Pérez Rosales (1807-1886), autor de Recuerdos del pasado (1886), una de les obres mestres de la literatura xilena. La segona generació és ja plenament romàntica. El poeta més interessant és Guillermo Blest Gana, i cal destacar també Eusebio Lillo (1826-1910) i Guillermo Matta (1829-1899), cantor de temes civils i traductor del parnassià J.M. de Heredia. En prosa hom conreà l’assaig, la novel·la costumista i el fulletó, com els de José Antonio Torres (1828-1864) amb Los misterios de Santiago (1858). El novel·lista més important fou Alberto Blest Gana, molt influït per Balzac, el qual també conreà el teatre, amb temes de la realitat nacional. Tingué molts seguidors (Adolfo Valderrama, Zorobabel Rodríguez, Vicente Grez), però cap no avantatjà el mestre. A la fi del segle, la poesia oscil·là entre el Romanticisme i el Modernisme i no ofereix figures importants. La gran floració de poetes es donà ja dins del s. XX. En canvi, la narrativa afegí valors com Baldomero Lillo, Luis Orrego Luco, Federico Gana, Augusto D’Halmar, Pedro Prado, Rafael Maluenda, Fernando Santiván, Mariano Latorre i en especial Eduardo Barrios, Joaquín Edwards Bello i Manuel Rojas. La poesia ha atès durant el s. XX una gran volada: es destaca en primer lloc Gabriela Mistral, i després Pablo de Rokha, gran coneixedor de l’ànima criolla i del llenguatge popular. El gran innovador de la poesia, no solament xilena, sinó també llatinoamericana, fou Vicente Huidobro, molt relacionat amb el moviment ultraista espanyol. Tres autors contribuïren amb molta eficàcia a la formació d’un teatre nacional: Acevedo Hernández, Armando L.Moock i Germán Luco Cruchaga. En el període immediat, la gran florida teatral s’ha intensificat, especialment per raó del suport de les universitats: cal destacar Egon Wolff i Jorge Díaz. En la narrativa han deixat de predominar els temes realistes i s’ha iniciat la recerca de temes absurds, irracionals i del món del subconscient: cal destacar María Luisa Bombal, Carlos Droguett, Fernando Alegría, Enrique Lafourcade, José Donoso, Mauricio Wacquez, Jorge Edwards i Antonio Skármeta, si bé la gran figura del s. XX és sens dubte el poeta Pablo Neruda. Encara més recentment, cal esmentar el surrealista Braulio Arenas, Nicanor Parra i Gonzalo Rojas.
literatura xilena
f
Literatura