Aquesta discrepància de noms prové, entre d’altres raons, de la diversitat d’enfocament i, sobretot, de la manca d’una base documental prou àmplia sobre una matèria complexa i polèmica que, de fet, no començà a ésser recollida fins a l’últim terç del s XIX i estudiada en una època més recent. Fins aleshores, i per l’absència de llengües escrites, aquestes literatures havien romàs en un estadi oral, la qual cosa impedia de comprovar-ne la riquesa i l’estructura sociològica en què recolzaven. El fet de comptar amb veritables professionals (com el griot, poeta i músic ambulant) per una banda i la varietat de gèneres difícils de classificar —perquè sovint tenen una dimensió extraliterària— per l’altra, demostren el grau d’evolució que havien assolit. Ultra les cançons —de marxa, de guerra, de rem, etc—, cal assenyalar l’existència de peces dramàtiques, molt rudimentàries, on es fonen la dansa, el cant i el diàleg; de llegendes, bastides sobre personatges històrics i herois; de contes, la majoria dels quals tracten de la natura humana, bé que hom en troba sobre éssers més o menys fantàstics o divinitzats; d’un folklore animal amb cicles com els romans de la llebre —en el sentit que el mot roman era usat a la literatura medieval—; de proverbis i, fins i tot, en les zones en contacte amb la cultura islàmica, d’una literatura mística. Aquesta literatura tradicional, que nodrí en part l’afroamericana, coexistí, a partir dels anys trenta, amb l’anomenada neoafricana (i també negroafricana), escrita bàsicament en llengües europees i utilitzant les seves formes de cultura. Els seus representants, la divisió dels quals ha estat feta habitualment segons les zones lingüisticoculturals creades pels colonitzadors —tot i que es comencen a insinuar literatures nacionals, amb trets prou distintius—, prengueren consciència de llur cultura específica i fins i tot alguns d’ells —Leopold Sédar Senghor, etc— elaboraren un concepte de negritud, que més tard seria contestat per les generacions més joves. A la zona d’influència cultural francesa, hom hi situa escriptors com L.S.Senghor (1906), B.Diop (1906), A.Sadji (1910-61), S.Ousmane (1923) i D.Diop (1927-61) del Senegal; J.Rabemananjara (1913) de Madagascar; J.Kellé-Matiba (1928) i M.Beti (1932) del Camerun; J.Pliya (1931) de Benín, etc. A la zona d’influència anglesa, els sud-africans Peter Abrahams (1919) i E.Mphahlele (1919), els nigerians D.C.Osamdebay (1911), H.Ogunde (1916), T.Aluko (1918), G.Okara (1921), A.Tutuola (1920), C.Ekwensi (1921), C.Achebe (1930), D.Ladipo (1931) i W.Soyinka (1934); K.Awoomor (1936) i A.K.Armah (1939) de Ghana; J.Ngugi (1938) de Kenya i O.P'Bitek (1931) d’Uganda, etc. I a la zona d’influència portuguesa, els angolans A.Jacinto, M.Andrade, L.Vieira i A.Neto (1922); i J.Craveirinha (1922) i N. de Souza (1927) de Moçambic. En general, els poetes són els qui han obtingut un nivell de creació més alt i als qui ha estat més fàcil d’entroncar amb les formes autòctones. La superposició de cultures ha plantejat a aquests escriptors, entre d’altres problemes, el de trobar un mitjà d’expressió idoni per a arribar a llurs pobles. La solució, en aquest cas, ultrapassa el dilema entre llengua europea i llengua autòctona a causa de l’elevat grau d’analfabetisme i l’atomització lingüística del continent: només el swahili i el haussa són parlats per més de deu milions de persones.
f
pl
Literatura