L’enorme complexitat lingüística i cultural, així com l’estadi gairebé incipient de coneixença, classificació i hermenèutica de la majoria d’aquestes literatures fan molt difícil una exposició de conjunt de llurs característiques generals. En la mesura que les literatures ameríndies són l’expressió de les cultures indígenes no afectades pel contacte europeu, tots els pobles americans conservats actualment en posseeixen una, més o menys rica en llegendes mítiques, cants èpics, rituals de guerra, de treball, etc. Per a la gran majoria dels pobles amerindis, aquesta ha estat l’única expressió literària, de transmissió oral, fins als nostres dies, la qual ha estat objecte de recull i estudi per part d’etnòlegs i lingüistes i, en mínima part, pels investigadors literaris. En canvi, dels pobles que, al moment de l’arribada dels europeus, destacaven pel grau d’evolució cultural (Mesoamèrica, regió andina, etc), ens n'ha pervingut llur literatura en una part més o menys considerable. L’imperfecte desenvolupament de les escriptures indígenes, que no semblen haver passat de la pictografia a la notació ideogràfica o fonogràfica —fora, potser, dels signes maies, encara no desxifrats—, o haver-se mantingut al nivell de recursos mnemotècnics, com els quippus incaics, fan dependre el coneixement d’aquestes literatures de llur transcripció en l’alfabet llatí. Especialment rica i prou ben conservada és la literatura nàuhatl o asteca. En manuscrits dels s. XVI i XVII, com els anomenats Annals de la nació mexicana (1528), el Còdex de Quauhtitlan (1588), les compilacions (1530-90) de Fray Bernardino de Sahagún, sobretot les contingudes en la seva Historia general de las cosas de Nueva España, i molts d’altres, es troben cants epicollegendaris, himnes a les divinitats, composicions líriques i elegíaques (algunes d’aquestes, molt notables, com les atribuïdes al rei de Texcoco, Netzahualcoyotl), etc. Mereixen d’ésser assenyalats els poemes dialogats, les obres dramàtiques amb dansa i música i l’abundosa literatura didàctica i parenètica, reflex de l’austera educació imposada als joves. Cal destacar també el refinament formal i estilístic que caracteritza la literatura nàhuatl. La literatura maia antiga, en canvi, no ens ha pervingut en proporció als monuments artístics conservats, potser a causa de la desorganització civil en què es trobava el Yucatán a l’arribada dels castellans. De fet, només se'n conserven eixutes cròniques: els llibres de Chilam-balam coneguts amb el nom del poble d’on cadascun procedeix. Cal anar a trobar un reflex de la literatura perduda en la d’una llengua parenta, el quitxé, on es conserven, entre d’altres, el Popol Vuh (‘Llibre del consell’), de caràcter mític, considerat el major monument de les literatures precolombines, i el drama Rabinal Achí (‘El baró de Rabinal’). A l’Amèrica del Sud la llengua quítxua produí també una rica literatura. Entre els gèneres principals —les oracion, himnes i els relats epicomitològics, confiats a la memòria dels amauta o memoritzadors professionals— sobresurten la poesia lírica amb formes breus i d’expressió delicada, de tradició vivaç fins a l’actualitat, i el teatre amb el drama Ollantay i la versió teatral de la captura i mort d’Atzohuallpa, en diverses versions.
La colonització europea i l’evangelització canviaren el caràcter de les literatures indígenes amb l’entrada de models i temes, a la primeria quasi només religiosos, concretats en obres sovint escrites pels missioners, com els drames didacticoreligiosos en nàhuatl i quítxua o els poemes en tupí del jesuïta Anchieta. Aquest procés, bé que comportà una creixent folklorització de les literatures ameríndies més cultes, en despertà d’altres a un conreu imprevisible, atesa l’anterior evolució cultural dels respectius pobles, com fou el cas de la guaraní. Entre les literatures que han sobreviscut o s’han desenvolupat fins a l’actualitat —amb un mínim de presència editorial—, lluitant gairebé sempre contra la indiferència o l’hostilitat de la cultura nacional dels estats criolls (llevat del cas del Paraguai), amb la poca massa i l’escàs desenvolupament dels lectors, etc, cal esmentar la nàhuatl, la maia, la quítxua, la guaraní i l'esquimal. Les literatures de llengua europea (entre elles la catalana), especialment les desenvolupades a Amèrica, han trobat inspiració en diversos aspectes de les literatures ameríndies.