La seva història comença, pròpiament, amb el període vèdic (aproximadament del 3000 aC al 500 aC) (literatura sànscrita), amb una producció de caràcter religiós i filosòfic (Rig-veda) (Atharva-veda), interpretada pel Brāhmaṇa i completada pels Āraṇyaca, i Upanisḥad, fonament de l’especulació religiosa sobre el Brahmā, i al costat de la qual es destaca la literatura popular (Mahābhārata i Rāmāyaṇa). Posteriorment sorgiren la literatura búdica i, amb l’era cristiana, un corrent èpic que influí Kalidasa (ss IV-V) i la literatura amb fons històric. Ultra una important producció dramàtica i de poesia lírica (de clara tendència eròtica: Gītāgovinda, s. XII), el gènere característic fou sempre la narrativa, en forma de faules didàctiques (Panchatantra) o bé novel·lesca (Kathā-sarit-sāgara). Si la producció en tàmil, que ja es desenvolupà en època molt antiga amb el gènere èpic, constitueix la manifestació més brillant del grup dravídic, al costat de les obres en malaialam les altres literatures sofriren una forta influència sànscrita. A part les manifestacions literàries del cànon búdic, en pali, o del jainista, en pràcrit, es destaquen altres literatures índies, com són ara la hindi, la bengalina, la marathi i la urdú. Quant a la producció índia en llengua anglesa, R.Kipling i R.Tagore són testimonis de la seva importància; juntament amb aquest es destaquen poetes com H.Kabir, M.S.Isvaran, S.Naidu i B.K.Talookdar, novel·listes com Ruth Prawer Jhabvala, R.K.Naraya, R.Rao i B.Rajan, i prosistes, representants del pensament nacional, com S.Radhakriṣhnan, M.K.Gandhi, J.Nehru i M.Raj. Deixant de banda les tradicions orals, hom pot dividir les literatures índies escrites en dos grans grups: d’una banda, aquelles que, com la sànscrita, la tàmil, i la kanada, són arrelades en una pràctica i uns texts antiquíssims i, d’una altra, aquelles que, com la caixmiri i la dogri, coneixen el conreu escrit des de fa relativament poc. La llengua caixmiri patí el monopoli que, sobre la llengua literària, exercien determinades llengües (sànscrit, persa, urdú). Pel que fa a la literatura dogri, pot ésser considerada un fenomen posterior al 1947, a causa de la competència primer del sànscrit i, després, del hindi, l’urdú i el panjabi com a llengües literàries. Les literatures índies contemporànies tenen el suport institucional de la Sahitya Akademi (Acadèmia Nacional de les Lletres), organisme fundat el 1954, la funció del qual consisteix en el desenvolupament de les lletres, la fixació de nivells de qualitat i la publicació, la difusió i la traducció d’obres en les diverses llengües que contempla la constitució, és a dir, I'assamès, el bengalí, el gujarati, el hindi, el kanada, el caixmiri, el konkani, el malaialam, el marati, l’oriya, el panjabi, el sànscrit, el sindi, el tàmil, el telugu i l’urdú, a més de les llengües dogri, maitili, manipuri, nepalès, pali, tibetana i anglesa. Aquesta institució també s’encarrega de la difusió d’obres clàssiques en aquestes llengües a l’estranger. Així mateix atorga premis als escriptors per llurs obres més importants. Gairebé tots els gèneres literaris són representats en cadascuna de les vint-i-tres llengües esmentades, per bé que el que hi predomina és la poesia, que és part de la tradició mateixa. Pel que fa a la novel·la i la narrativa curta, han augmentat subtancialment la popularitat malgrat llur aparició relativament recent. El teatre és un gènere que es troba en dificultats a causa de la competència amb la televisió i el cinema, sobretot en aquells estats, com a Maharashtra i a Tamil Nadu, on la indústria cinematogràfica és més important. La traducció té una gran importància com a element vertebrador de les diverses literatures, especialment les versions al hindi i a l’anglès, les dues llengües paníndies. Pel que fa a la literatura índia escrita en llengua anglesa, cal distingir-ne dues modalitats: en primer lloc, la litratura angloíndia, escrita per autors de llengua anglesa. La literatura indoànglia inclou la producció dels autors indis que empren l’anglès com a llengua literària. Finalment, hom empra l’expressió ideada per V.K. Gokak de literatura indoanglesa per a designar les obres literàries escrites originalment en llengües índies traduïdes a l’anglès per autors indis. Fetes aquestes distincions, cal dir que la litaratura indoànglia, correntment coneguda com a literatura índia en llengua anglesa, és en realitat el producte de diversos contexts culturals, sobretot la tradició índia clàssica, les literatures índies en llengües vernacles, el concepte modern de literatura índia i, més recentment, la tradició literària europea. La novel·la indoànglia palesa, pel que fa a la seva temàtica, dues tendències: d’una banda, autors com Mulk Raj Anand, Khushwant Singh, Manohar Balgonkar, Kamala Markandaya, Salman Rushdie reflecteixen en llurs obres la història més recent de l’Índia i els seus problemes sociopolítics. La segona tendència, representada per R.K. Narayan, Raja Rao, Sudhin Ghose i, més recentment, Prafulla Mohanti, descriu les tradicions culturals índies. De les literatures índies de finals del s. XX, destaca, pel que fa a la literatura en llengua bengalina, l’obra del narrador Sandipan Chattopadhyay (1933), el poeta Shakti Chattopadhyay (1934), admirat per Allen Ginsberg, el poeta i narrador Sunil Gangopadhyay (1935), el poeta Benoy Mojundar (1934), etc. En llengua hindi, cal esmentar, entre altres, el narrador Gyanranjan (1936) i el narrador i poeta Doodhnath Singh (1936); en marati, el poeta i narrador Dilip Chitre (1938), el poeta Arun Kolatkan (1932), que també escriu en anglès, el narrador i poeta Bhalchandra Nemade (1938) i el narrador, poeta i crític Vilas Sarang (1942); en malaialam, la poetessa i narradora Kamala Das (1934), que també escriu en anglès, i el novel·lista M.T. Vasudevan Nair (1933); en gujarati, el narrador, poeta i crític Suresh Joshi (1921), el narrador i dramaturg Madhu Rye (1942) i el poeta Gulam Mohammed Sheikh (1937); en urdú, el narrador Balraj Manra (1935) i el poeta, crític i traductor Baqar Mehdi (1932); en kanada, el poeta, narrador i dramaturg P. Lankesh (1935), etc. Pel que fa a la literatura índia escrita en anglès, han continuat la seva obra Salman Rushdie (Haroun and the Sea of Stories, 1990; East, West, 1994; The Moor's Last Sigh, 1995), R.K.Narayan (The World of Nagaraj, 1990; Grandmother's Tale, 1992), Chaman Nahal (The Salt of Life, 1990; The Triumph of the Tricolour, 1993), Amitav Gosh (In an Antique Land, 1992), Vikram Seth (A Suitable Boy, 1993, novel·la; All you Who Sleep Tonight, 1990, i Beastly Tales from Here and There, 1991, poesia) i V.S.Naipaul. També destaquen, entre d’altres, els narradors Bharati Mukherjee (Darkness i Jasmine, 1990), Gita Mehta (Raj, 1989; A River Sutra, 1993), Boman Desai (The Memory of Elephants, 1990), Anurag Mathur (The Inscrutable Americans, 1991), l’esmentada escriptora en llengua malaialam Kamala Das (Padmavati the Harlot and Other Stories, 1992) i Bhagwan Gidwani (Return of the Aryans, 1995). I, entre els més joves, Bsanti Karmarkar (Love in the Throes of Tradition, 1990), Indira Ganesan (The Journey, 1990), Rohinton Mistry (Tales from Ferozesha Baag, 1991), Bulbul Sharma (A Book of Indian Birds, 1992), Ghita Hariharan (The Thousand Faces of Night, 1992; The Art of Dying, 1993; The Ghosts of Vasu Master, 1994) i Vikram Chandra (Red Earth and Pouring Rain, 1995). Pel que fa a la poesia, han continuat publicant autors consolidats com Jayanta Mahapatra (Whitness of Bone, 1992), Charu Sheel Singh, Keki Daruwalla (A Summer of Tigers, 1995), etc. També han destacat Gieve Patel (Mirrored, Mirroring, 1991), Niranjan Mishra (The Stoneman and Other Poems, 1994) i, entre els joves, Ranjit Hoskote (Zones of Assault, 1991), Shalini Gupta, Prabhanjan K.Mishra, Imtiaz Dharker (Purdah, 1992; Postcards from God, 1994), Indu Makhija, etc. Quant a la producció teatral, han aparegut obres, entre d’altres, de Dina Mehta (Brides Are Not for Burning, 1993), Nissim Ezekiel (Don't Call it Suicide 1993), i Mahesh Dattani (Final Solutions and Other Plays, 1994). Finalment, en el camp de l’assaig i els estudis literaris, es poden esmentar Sumi Krishna (India's Living Languages, 1990), Salman Rushdie (Imaginary Homelands, 1991), Kawzia Afzal Khan (Cultural Imperialism and the Indo-English Novel, 1993) i E.V.Ramakrishnan (Making it New. Modernism in Malayalam, Marathi and Hindi Poetry, 1995). Darrerament hi ha hagut una forta polèmica perquè l’escriptor indi en llengua anglesa Salman Rushdie ha declarat que la prosa dels autors en anglès supera tota l’escrita en qualsevol de les 18 llengües oficials de l’Índia, per la qual cosa ha estat durament atacat, ja que tant la literatura en anglès com l’escrita en les diverses llengües té força vitalitat. D’altra banda, per a la promoció d’aquesta darrera són importants els premis de l’Acadèmia Sahitya (o Nacional de les Lletres) i els premis Jnanpith del govern; els últims anys han guanyat aquest darrer guardó, entre d’altres, l’urdú Ali Sardar Jafri (1997) i el kannada Girish Karnad (1998). En hindi es pot esmentar la novel·lista Mrinal Pandi i el poeta Ashok Vajpeyi; en malaialam, el narrador T.Padmarrabhan i el poeta Vishnu Narayan Namboodiri; en marathi, el poeta Namdev Dhasal i el dramaturg Vijai Tendulkar; en gujarati, la poeta Panna Naik, el narrador Bhagavati Kumar Sharma; en tàmil, la narradora Indira Parthasarathy i el poeta i narrador Sundara Ramaswamy; en bengalí, la narradora Mahasweta Devi i el novel·lista Syed Mustafa Siraj; en oriya, el poeta Sitakant Mahapatra; en urdú, la narradora Qurratulain Hyder; en panjabi, les narradores Ajeet Cour i Dalip Kaur Tiwana; en manipuri, el poeta L.Samarendra Singh i el narrador Raj Kumar Mani Singh; en telugu, la narradora Vasireddy Seethadevi i el crític Mazhar Imam; en caixmiri, el dramaturg Sajood Sailani; i en kannada, el dramaturg Girish Karnad.
literatures índies
f
pl
Literatura