La geografia
El relleu és pla, amb petites elevacions a l’E i a l’W, típiques del relleu glacial. El clima és de transició, de marítim a continental; la temperatura mitjana al gener és de -4,8°C i al juliol de 7,2°C; les precipitacions són de 630 mm anuals. Els sòls són de podzol, i quasi un 6% són pantanosos. El riu més important és el Nemunas (Neman), amb els seus afluents (el Neris, el Nevézis, el Dubisa, el Merkys, el Minia i el Šešupe); a l’hivern tots es glacen tres mesos. El Nemunas és navegable des de Kaunas fins a la desembocadura. A Lituània hi ha uns 3.000 llacs, quasi tots d’origen glacial, els quals ocupen un 1,5% del territori. El més gran és el Drisv'aty, a la frontera amb Bielorússia, i el més profund, el Tauragnas, amb 60,5 m. Els boscs (el 70% són de coníferes) cobreixen el 16% del territori; més d’un 50% d’aquests són al SE de la república. Els prats i les pastures ocupen el 22% del territori.
Llac de Trakai
© Marcviln / Dreamstime.com
El 80% de la població són lituans, el 8,5% russos i el 7,7% polonesos. La densitat mitjana és de 54,3 h/km2. La població urbana era del 23% el 1937 i del 64% el 1983. L’agricultura i el bosc constitueixen uns recursos importants per a l’economia de la república. Hom conrea sègol, blat, ordi, civada, lli, bleda-rave sucrera, patates, hortalisses i llegums. Dins l’economia rural es destaca la cria de bestiar boví i porcí. Hi ha nombrosos jaciments de torba, i el 1968 hi foren descoberts jaciments de petroli i gas. Hi ha fosforita i minerals per a la construcció i, en proporcions menys importants, ambre. Hi tenen una gran importància les aigües minerals i termals, que han donat lloc a la fundació de balnearis. La producció d’energia elèctrica és de 12.400 milions de kWh. Les branques principals de la indústria són la de construcció de maquinària —turbines, vaixells, aparells de precisió, màquines eines (Vílnius i Kaunas), la química —fibres sintètiques (Kaunas), adobs minerals (Kedainiai i Ionava). i la lleugera (Kaunas, Vílnius, Klaipéda). Les empreses de la indústria alimentària són distribuïdes per tot el país. Els transports bàsics són el ferroviari i el transport per carretera. Hi tenen un paper important el marítim i el fluvial. Port marítim incongelable a Klaipéda i port fluvial a Kaunas.
La història
Els lituans, desplaçats cap a l’oest pels eslaus, ocuparen la regió del Niemen (segle X). Dividits en petites tribus, s’uniren després per enfrontar-se a l’expansió dels cavallers teutònics i portaespases. Durant el segle XIII es formaren en el país els grans centres de poder: un a l’alta Lituània, al voltant de Kernave, i un altre a la baixa, a Zemaiten. El príncep Mindaugas (1239-63), de Kernave, aconseguí la reunificació de tot el país sota la seva autoritat, i durant el regnat del príncep Guedimin es constituí el gran imperi lituà, que s’estenia sobre Volínia, la Rússia Blanca, i arribava fins a Kíev (1320) i la mar Negra. Pel seu matrimoni amb la princesa hereva de Polònia Eduvigis, el gran príncep Jogaila fou (1386) rei de Polònia, i reuní Polònia i Lituània en un sol regne (Krewo, 1385). Nogensmenys, la independència fou gelosament defensada pels ducs lituans, i molt especialment pels successors de Jogaila, que exerciren el govern de Lituània abans de pujar al tron polonès; però aquesta autonomia finí amb la nova incorporació de Lituània a Polònia (1569). Malgrat la resistència i la tendència a l’autonomia dels lituans, començà un període de polonització de Lituània (imposició del polonès com a llengua oficial, 1697); però, a conseqüència dels repartiments de Polònia (1772, 1793 i 1795), Lituània fou incorporada a Rússia, excepte Klaipéda (Memel) i Gusev (Gumbinnen), que passaren a Prússia. Tot seguit començà una política de russificació, que topà, però, amb una tenaç resistència nacional de la jove burgesia lituana (insurrecció de Košcinsako, 1794; participació, sense èxit, en els aixecaments de Polònia, 1830-31 i 1863-64). L’emancipació dels camperols (1861-64), el naixement d’una burgesia autòctona i l’actitud dels intel·lectuals permeteren un autèntic renaixement en la vida nacional al segle XIX. Conquerida pels alemanys (1915), un consell nacional proclamà la independència (1918). La república fou reconeguda per l’URSS, que li cedí Vílnius el 1920, però els polonesos se n'empararen el mateix any. Les forces lituanes recuperaren Vílnius el 1923 i, el mateix any, ocuparen Klaipéda. El 1926 pujà al poder Voldemaras (1926-29), el qual instaurà un règim autoritari continuat per Smetona (1929-39). Després de la reocupació de Klaipéda per les tropes de Hitler i després del pacte Germanosoviètic, Lituània passà sota la influència de l’URSS (1939). Per pressió soviètica es formà un govern d’orientació comunista i el 1940 se celebraren eleccions sota l’ocupació militar de l’URSS. El nou parlament sol·licità l’adhesió a la Unió Soviètica, la qual es materialitzà el mateix any. Ocupada pels alemanys (1941-44), Lituània fou després incorporada a l’URSS, que hi imposà una intensa política de russificació. La perestroika, però permeté l’eclosió del nacionalisme lituà, que des de la declaració del lituà com a llengua oficial (1988) i la secessió del partit comunista lituà del de l’URSS arribà a la proclamació de la independència del país (març del 1990) per un parlament presidit per Vytautas Landsbergis. La perestroika permeté l’eclosió del nacionalisme lituà, que des de la declaració del lituà com a llengua oficial (1988) i la secessió del partit comunista lituà del de l’URSS (desembre del 1989) arribà a la proclamació de la independència del país (març del 1990) per un parlament presidit per Vytautas Landsbergis. La reacció soviètica es manifestà impedint els subministraments de petroli, aliments i carbó, mentre Lituània cercava el suport dels països occidentals. En referèndum del febrer del 1991 (no acceptat per l’URSS) el poble en massa es pronuncià per la independència, la qual fou proclamada el mes següent. El setembre del 1991 —després del fracassat cop d’estat involucionista a la Unió Soviètica del mes anterior—, la CEE reconegué Lituània, i alhora Letònia i Estònia, com a estats independents. Gorbačov hagué d’acceptar en nom de l’URSS la nova situació, fet que donà com a resultat l’immediat reconeixement de llur independència per part dels EUA i llur ingrés a l’ONU el 17 del mateix mes. El 25 d’octubre de 1992 hom adoptà una nova constitució que establia un cos legislatiu, el Seimas, de 141 membres. Les eleccions legislatives, celebrades el mateix dia, donaren la victòria a l’excomunista Partit del Treball de Lituània (LDDP). Al febrer del 1993 Algirdas Brazaukas (LDDP), ex-primer secretari del Partit Comunista Lituà, fou elegit nou president per sufragi universal, en substitució de Vytautas Landsbergis. El mes de març, Brazaukas designà Adolfas Slezevicius (LDDP) com a primer ministre. El 31 d’agost els darrers soldats russos abandonaren el país. Davant de la difícil situació econòmica, Slezevicius emprengué una política de reformes més radical que la dels seus antecessors, amb inevitables costs socials. Al juny del 1993 el litas, la moneda nacional d’abans de la guerra, substituí el ruble. En les eleccions locals del març del 1995 els partits de centredreta, liderats per l’expresident Landsbergis, obtingueren el 28,8% dels vots i derrotaren l’LDDP, que havia esdevingut impopular per una gestió econòmica esquitxada per casos de corrupció i de privatització il·legal d’empreses estatals. Al febrer de 1996 el parlament aprovà la dimissió del cap de govern, acusat d’un delicte de prevaricació en relació amb la fallida dels dos grans bancs del país. La setmana següent el moderat i independent Midaugas Stankevicius fou nomenat primer ministre. En les eleccions parlamentàries dels mesos d’octubre i novembre la Unió Patriòtica (dreta) obtingué 70 dels 137 escons de la cambra, i l’LDDP només 12. El mes de desembre el líder de la Unió Patriòtica, Gediminas Vagnorius, formà un govern de coalició amb el segon partit més votat en les eleccions, el Partit Lituà Democratacristià. En aquest context, el president Algirdas Brazaukas decidí no presentar-se a les eleccions de desembre del 1997 i febrer del 1998 que guanyà Valdas Adamkus, candidat independent amb el suport de centristes i conservadors. Els anys següents estigueren marcats pels esforços de la classe política lituana a incorporar el país a la Unió Europea i l’OTAN. Amb una economia equilibrada, la inflació controlada i una gran estabilitat política, el primer ministre Gediminas Vagnorius redoblà els seus esforços amb aquest objectiu, que finalment s’assolí amb la previsió d’incorporació l’any 2003. En les eleccions legislatives d’octubre del 2000 guanyà la coalició socialdemòcrata de l’expresident Brazaukas, amb 51 escons, però la possibilitat de formar un govern de majoria només estigué a mans de la coalició governant, entre la Unió Liberal (LLS), la Nova Unió (NS) i la Unió Centrista (LCS), que investí Rolandas Paksas primer ministre. Al gener del 2001 l’NS es retirà de la coalició governant, fet que dugué Paksas a renunciar el seu càrrec en favor d’Eugenijus Gentvilas, també membre de l’LLS. Al juliol del mateix any una aliança entre la DN i el partit de Brazaukas, el Partit Socialdemòcrata Lituà (LSDP), permeté que aquest darrer fos elegit nou primer ministre. Els anys següents a la crisi russa del 1997 foren decisius per a l’economia del país, que de resultes d’aquesta commoció reorientà gradualment els seus vincles comercials envers Occident. Encara que el context internacional era poc favorable, els primers anys del segle XXI foren de creixement robust (3,7% el 2000, 5,9% el 2001, 6,7% el 2002, 9% el 2003 i 9% el 2004). Malgrat algunes mesures d’austeritat (com ara la congelació del salari mínim des del 1998, encara vigent el 2004), Lituània mantingué un fort ritme de privatització i de liberalització (el 2000 entrà en vigor a Klaipeda una zona econòmica especial destinada a atreure inversions). El fort endarreriment de les àrees rurals i un atur elevat (12,7% el 2001) eren els reptes estructurals més greus de l’economia lituana. La convergència amb Occident, tant en el pla econòmic com en el polític, cristal·litzà al març del 2004 amb l’ingrés a l’OTAN i al maig a la UE, i es manifestà, entre altres iniciatives, amb el compromís de clausura (juny del 2002) de la central nuclear d’Ignalina, considerada d’alta perillositat tot i subministrar el 80% de l’electricitat del país, i amb la ratificació al novembre —la primera de la UE— de la Constitució europea. A l’interior, la vida política es caracteritzà per una acusada inestabilitat: el primer ministre Rolandas Paksas fou forçat a dimitir de resultes d’una crisi de la coalició de govern, i fou substituït per Algirdas Brazaukas al juliol del 2001. En les eleccions presidencials del gener del 2003, Paksas derrotà Valdas Adamkus (en el càrrec des del 1996), però dimití a l’abril del 2004, després que el parlament investigués l’acusació que mantenia vincles amb la màfia russa. En les eleccions del juny, Adamkus fou retornat a la presidència. En les eleccions legislatives de l’octubre del 2004, la coalició de centreesquerra liderada pel multimilionari d’origen rus Viktor Uspaskitx emergí com a primera força per davant dels socialdemòcrates i liberals liderats per Brazaukas. Tanmateix, aquest últim aconseguí aplegar suport suficient per a formar el nou govern.
El govern de coalició d’Algirdas Brazauskas sorgit de les eleccions de l’octubre del 2004 inicià una legislatura marcada pels escàndols i, paradoxalment, l’estabilitat: al gener del 2005 el ministre d’afers estrangers hagué de dimitir després d’haver admès que havia col·laborat amb el KGB, el servei secret de l’antiga URSS, i al juny ho feu el ministre d’economia Viktor Uspaskitx arran de la implicació en un escàndol financer. Tot i el paper clau d’Uspaskitx com a líder d’un dels partits de la coalició de govern, aquesta continuà. Al juliol del 2006 dimití Brazauskas quan el seu Partit Laborista es retirà de la coalició de govern, i fou substituït per Gediminas Kirkilas. En les eleccions de l’octubre del 2008 resultà guanyadora la Unió Patriòtica, que formà un govern de coalició de centredreta amb Andrius Kubilius com a primer ministre. Les relacions amb Rússia continuaren essent difícils: al maig del 2008, arran de la seva actitud bel·ligerant, Lituània fou pressionada per la resta de membres de la UE amb motiu de les negociacions en matèria energètica amb Rússia, i al juny, la prohibició simultània de símbols nazis i soviètics generà més tensió. En les eleccions presidencials del maig del 2009 la candidata independent Dalia Grybauskaite (antiga comissària de la UE per al pressupost) guanyà les eleccions presidencials amb prop del 70% dels vots. Succeí en el càrrec Valdas Adamkus. El creixement econòmic del país havia estat estable i voltava el 8%, amb una inflació del 3,5% com a mitjana i unes taxes d’atur que no superaven el 6%. Malgrat l’aparent solidesa de l’economia, els efectes de la crisi econòmica mundial aviat foren visibles i l’any 2009 el PIB caigué gairebé un 15% i, bé que el 2010 es recuperà fins a un 1,3% i el 2011 més del 3%, aquest darrer any l’atur era del 16%. Lituània continuà les reformes per a l’ingrés a la zona euro, entre les quals hi ha el controvertit tancament gradual de la central nuclear d’Ignalina. Al desembre del 2012 se celebraren eleccions presidencials de les quals sorgí un govern de coalició de centreesquerra liderat pel socialdemòcrata Algirdas Butkevicius. Al juliol del 2013 Lituània fou el primer dels països bàltics en assumir la presidència semestral de la Unió Europea. Durant aquest temps, augmentà la tensió amb Rússia a conseqüència de la crisi ucraïnesa, i Moscou imposà embargaments sobre algunes importacions lituanes. Tanmateix, a partir de l’abril del 2014 l’OTAN reforçà la presència als països bàltics i el govern lituà tancà les emissions d’un canal russòfon acusant-lo de propaganda. Al maig d’aquest any, Grybauskaite es convertí en el primer president del país en ser reelegit. L’1 de gener de 2015 Lituània s’incorporà a la zona euro.