Situada entre el golf de Riga, a la mar Bàltica, i el llac de Peipus, d’W a E, és limitada al sud pel riu Dvina (Daugava), que desemboca al golf de Riga, centre històric de la regió. Habitada pels livonians, poble finoúgric, al sXI fou sotmesa a la influència eslava, i cap a mitjan sXII els germànics iniciaren la conquesta dels territoris de Curlàndia, Zemgale i centre i S d’Estònia, els quals anomenaren Livònia. Responent a la crida dels papes Celestí III i Innocenci III, per a sotmetre les tribus indígenes al cristianisme, els croats alemanys, organitzats en l’orde dels cavallers portaespases, emprengueren la conquesta de Livònia, i s’uniren als cavallers de l’orde teutònic, del qual sortí l’orde livonià, com a branca autònoma, fins el 1525. El país s’enriquí gràcies al gran comerç hanseàtic que mantingué amb els països veïns. Del sXIII al XV, Livònia restà dividida en principats laics i eclesiàstics pràcticament independents, units, però, dins la confederació livoniana. El poder polític i econòmic estigué en mans del clergat, dels cavallers germànics i de la burgesia d’origen alemany, mentre que el poble autòcton restà reduït a la servitud. Els atacs dels russos i, sobretot, les dissensions introduïdes en l’orde per la Reforma comportaren el desmembrament de l’estat livonià (1561): l’illa d’Ösel i Estònia formaren part de Dinamarca; Curlàndia i Zemgale de l’orde livonià i Livònia de Polònia. Passà a Suècia (Altmark, 1629), i fou cedida a Rússia (Nystad, 1721), la qual adquirí, a més, la Livònia polonesa (1772) i Curlàndia (1795). El 1918 fou dividida entre Estònia i Letònia.