Existeixen moltes races d’aquests animals (merina, aragonesa, serrana, manxega, xurra, Lincoln, Leicester, Dishley, New Kent, xeviot, Dorset, Rambouillet, etc), que forneixen classes de llana molt diferents. A més, cal tenir en compte si l’animal és marrà, ovella, moltó, borrec, anyell o lletó. La secció transversal de la fibra de llana mostra una medul·la de cèl·lules rodones o polièdriques, una part intermèdia formada per cèl·lules fusiformes disposades en sentit longitudinal, que li donen tenacitat, i a l’exterior unes cèl·lules primes i foliades, en forma d’escates, característiques de la llana. Quan dues fibres es toquen, les escates s’enganxen mútuament i originen el fenomen anomenat enfeltre.
En sentit longitudinal, la fibra presenta ondulacions (entre 5 i 13 ondes per centímetre), que confereixen als articles de llana flongesa i elasticitat. La longitud de les fibres va des d’uns 25 mm per a les llanes merines fines fins a uns 550 mm per a alguns xeviots. El gruix de la fibra és comprès entre 17 μ per a les primeres fins a més de 37 μ per a certes llanes encreuades bastes. Com més gruixuda és la fibra, més llarga és l’onda de l’arrissat. La longitud de ruptura és de 10-16 km, inferior a la de moltes fibres vegetals; per contra, l’allargament de ruptura és del 25 al 48%, el més alt de les fibres naturals. L’elasticitat és bona i, dins certs límits, no es produeix cap allargament permanent. Això fa que les peces de vestir de llana no s’arruguin ni es deformin. El color generalment és blanc groguenc, però també hi ha llanes brunes i negres.
La llana és un bon aïllant de la calor, aguanta bé temperatures fins a 100°C, i als 110-130°C es torna lleugerament plàstica, propietat que permet el planxament, l’allisatge, el setinatge, el decatissatge, etc. Per sobre d’aquestes temperatures comença a destruir-se. La llana és molt higroscòpica, i conté normalment un 15% d’humitat. La taxa legal d’humitat o represa no és única, i va des del 13% per als teixits de llana sense aprest fins al 19% per a les llanes pentinades amb oli. Un dels defectes que pot presentar la llana és la presència de pèl caní, que és un pèl dur, rígid i curt que es tenyeix amb dificultat. La composició química elemental mitjana de la llana és: carboni, 52,0%; hidrogen, 7,1%; oxigen, 20,3%; nitrogen, 18,1%, i sofre, 2,5%. El principal compost químic és la ceratina. La llana resisteix bé els àcids clorhídric i sulfúric diluïts, propietat que hom aprofita per a destruir les restes vegetals (carbonització de la llana). Per contra, es destrueix ràpidament sota l’acció dels àlcalis forts. La llana es blanqueja amb anhídrid sulfurós, bisulfit sòdic, aigua oxigenada o altres peròxids. L’acció del clor fa perdre a la llana la propietat d’enfeltrar-se i modifica la seva afinitat pels colorants.
La llana obtinguda en la tosa, que resta unida, és anomenada velló. Cal procedir seguidament a la classificació o sorteig, puix que, a més de les diferències de raça, edat i sexe, dintre cada velló hom pot separar quatre o cinc sorts de llana (flancs, dors, ventre, cap i cua, i garres). En estat natural, la llana és fortament impregnada de suarda, substància greixosa excretada per unes glàndules de la pell que enganxa les fibres i forma blens o metxes, i, a més, conté una gran quantitat de brutícia i d’impureses (excrements, terra, partícules vegetals, etc). Això fa necessari el rentatge de la llana o desgreixatge i el posterior assecatge, que deixen la llana en condicions per a la filatura.
La llana com producte econòmic
La importància econòmica de la llana com a primera matèria per a la indústria tèxtil ja és antiga. El règim ramader transhumant, de llarga tradició, bé que avui persisteix en part, recula davant l’avanç del sistema d’explotació ramadera d’estabulació, on els ramats són subsidiaris del conreu agrícola. Aquest sistema, que, tanmateix, perjudica la qualitat de la llana, redueix els costs considerablement i fa augmentar, en conseqüència, la competivitat del producte. La participació de la llana en el mercat mundial de les fibres tèxtils s’ha ressentit del gran increment de les fibres artificials: mentre aquestes últimes representen el 45%, la llana només arriba al 16%, i el cotó absorbeix el 39% restant. La producció mundial de llana el 1984 fou de 2 888 milers de t de llana bruta i 1.776 milers de t de llana neta. Austràlia, amb pastures abundants, és el primer productor mundial (729 milers de t de llana bruta i 440 milers de t de llana neta) i, juntament amb Nova Zelanda, segon exportador mundial, obté el producte de més qualitat, a partir de la introducció pels anglosaxons de races merines espanyoles, degudament encreuades per a la millora dels rendiments. L’URSS (463 milers de t de llana bruta i 277 milers de t de llana neta) és el segon productor mundial. A l’Amèrica Llatina es destaquen l’Argentina i l’Uruguai (155 i 91 milers de t de llana bruta i 103 i 52 milers de llana neta, respectivament), especialitzats en la producció de llanes encreuades, mentre que Sud-àfrica (109 milers de t de llana bruta i 53 milers de t de llana neta) produeix llanes rígides. Amb l’excepció de l’URSS, aquests són també els exportadors principals. La producció d’Europa, on ocupen els llocs capdavanters la Gran Bretanya, França i Espanya, ha disminuït sensiblement. Els països de la Comunitat Econòmica Europea, juntament amb els EUA i el Japó, són avui els principals importadors mundials.
La indústria llanera als Països Catalans durant l’època moderna
Als Països Catalans, l’existència de comarques aptes per al desenvolupament de la ramaderia ovina féu possible l’aparició d’una indústria tèxtil llanera, que arribà a ésser un dels pilars fonamentals de l’economia catalana als segles XIV i XV i encara al XVI, malgrat la progressiva descapitalització d’aquest sector, mentre que el drap de llana fou el producte bàsic del comerç exterior medieval. La llana pròpia fou aviat insuficient per a proveir aquesta indústria, i hom hagué de recórrer primerament a la llana aragonesa i després a la castellana —o, vegades, també a la barbaresca—. A mitjan segle XV hom importà, a més, llana anglesa per als teixits barcelonins més fins, com ja feia Perpinyà des d’uns quants anys abans. Malgrat l’existència d’aquesta important indústria, els regnes catalanoaragonesos foren, a més, un centre exportador de llanes —tan pròpies com castellanes— on es proveïren els llombards, els toscans i els genovesos. Els punts de distribució més importants foren Tortosa, on baixava la llana aragonesa i la castellana, per l’Ebre; el Maestrat, on es concentrava una bona part de la llana del País Valencià, del sud d’Aragó i de les comarques castellanes veïnes, i Menorca, que produïa una llana molt apreciada. Aquest gran comerç d’exportació no deixava de representar un perill per a la indústria local, que tenia el risc de restar sense primera matèria, acaparada pels italians, els quals tenien accés lliure al productor i podien practicar fàcilment la compra anticipada abans de la tosa, gràcies a llur superior disponibilitat de capital. Per tal d’evitar aquest perill, Pere el Cerimoniós prohibí, a la cort de València del 1342, l’exportació de la llana, alhora que prohibia la importació de draps de llana estrangers; però revocà la mesura el 1344, pressionat segurament pels mercaders importadors de draps estrangers, d’una banda, i pels grans propietaris de ramats, nobles i eclesiàstics, interessats en l’exportació de la llana, de l’altra. L’expulsió dels italians, concedida pel rei Martí el 1401 a precs dels estaments mercantils dels seus regnes, fou revocada el 1402, precisament a causa de les protestes dels braços militar i eclesiàstic de València i del militar de Catalunya, puix que els italians eren llurs millors clients en la compra de llanes i d’altres productes agrícoles, i a causa, també, de la posició lliurecanvista de Mallorca, motivada per la seva condició de cruïlla de camins. El decret liberalitzador del 1403, que limità les activitats dels italians a unes quantes places, els concedí, però, plena llibertat per a comprar la llana arreu del país, mentre no fos adquirida abans de la tosa, condició que no fou respectada. El problema d’assegurar la primera matèria a la indústria catalana continuà, doncs, pendent, com ho demostren les queixes del 1440 a Barcelona, del 1463 i el 1465 a Mallorca, del 1515 a les corts catalanes, del 1552, el 1591 i el 1620 a Barcelona, etc. En començar el segle XVII els estrangers s’havien infiltrat fins i tot en la fabricació de draps, i feien treballar per llur compte obrers que retribuïen miserablement.
La indústria llanera als Països Catalans des de la fi de l’època moderna a l’època contemporània
La decadència de la llana es mantingué tot el segle XVII, de tal manera, que al segle XVIII la indústria llanera ocupava només el tercer lloc (darrere la cotonera i la sedera). Els paraires aprofitaren la tendència proteccionista de la indústria a l’època de Felip V per a demanar (1722) que llur gremi pogués controlar totes les activitats de la fabricació de draps, a la qual petició hom no accedí. A mesura que anà passant el segle, la indústria llanera recuperà part de la seva prosperitat. La Fàbrica de Draps d’Alcoi tenia, l’any 1743, 158 telers; a Barcelona, poc després, hi havia sis fabricants que produïen unes 500 peces l’any i ocupaven unes quatre-centes persones. La llana provenia, com sempre, d’Aragó, Castella, Extremadura, el Maestrat i les comarques pirinenques del Principat, a través dels monopolitzadors francesos, que l’adquirien i l’acaparaven, per revendre-la als fabricants barcelonins. Hom procurà d’estimular la indústria llanera concedint privilegis a diversos fabricants (com a la fàbrica de capots de mariner de Jaume Ordeix, el 1766, i la de Galí i Vinyals de Terrassa, el 1771), suprimint els drets de la bolla i de rams (1769) i donant ordenances per a les fàbriques, a més d’altres gràcies i privilegis atorgats el 1781.
La llibertat de comerç i, molt especialment, el boom de les indianes feren augmentar enormement la crisi del sector i revifaren antigues baralles entre paraires i abaixadors. Arthur Young assenyalà l’any 1784 una producció llanera de 23.000 quintars, amb un valor de 3.680.000 rals de billó, al País Valencià, i, a Mallorca, el 1786, un total de prop de mig milió de lliures. Al Principat, els principals centres productius, a més de Barcelona, eren la Vall d’Aran, Roda de Ter, Centelles, Manresa, Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui, Arbúcies, Moià, Castellterçol, Vacarisses, Monistrol de Montserrat, Balsareny, Sallent i Santpedor. A la Pobla de Lillet hom emprava força hidràulica per a fer anar màquines de retòrcer. Molts pagesos solien treballar la llana els dies lliures o a la nit; les dones s’ocupaven de filar. A la fi del segle XVIII acabà imposant-se la llibertat de fabricació (1789) de la llana, fet que provocà la desaparició del gremi de teixidors de llana, mentre el control de la fabricació passava totalment als paraires, encapçalats per Vicent Vernis, la fàbrica del qual impressionà l’anglès Joseph Townsend quan visità Barcelona (1786). Però, en general, la llibertat assolida no beneficià especialment els paraires.
En iniciar-se el segle XIX hi havia 19 fàbriques de teixits a Sabadell i 18 a Terrassa (1805); però el contraban continuà perjudicant la indústria, que restà aviat profundament trasbalsada per la guerra del Francès. El 1825 Joan Giner establí una gran fàbrica a Morella, i el 1833 hom introduí el vapor a Terrassa (i el 1839 a Sabadell). El 1840 la fàbrica Quadres de Terrassa inicià el pentinament i la filatura de l’estam. Aquest any el Principat emprà 131 633 roves de llana d’importació, amb un valor de prop de dotze milions de rals. El 1844 fou establerta la fàbrica de mantes de Bonaventura Solà, esdevinguda més tard la fàbrica Sert Germans i Solà. Gradualment anà desapareixent el treball de menestralia, amb la mecanització i la concentració industrial. El 1857 Catalunya tenia un 45% del total de màquines llaneres de l’Estat espanyol; a Sabadell hi havia 138 fàbriques, que elaboraven unes 2.100 tones anuals de llana. La fam de cotó produïda per la guerra de Secessió nord-americana (1861-65) motivà la reconversió de moltes fàbriques de cotó a la indústria llanera.
El 1868 fou creat el Gremi de Fabricants de Terrassa, continuador del Gremi i Societat de Sant Antoni Abat (creat el 1401), que el 1873 s’uní amb l’Associació de Fabricants per la compra i venda de deixalles de llana i formà l’Institut Industrial de Terrassa. L’aranzel lliurecanvista del 1869 significà una bona oportunitat per a la indústria llanera, puix que li permetia d’adquirir llanes australianes i alemanyes d’alta qualitat, fet que produí l’arrencada definitiva del triangle Sabadell-Terrassa-Barcelona, mentre que a Alcoi hom assolia també un moment d’especial prosperitat entre el 1874 i el 1878. L’aranzel del 1877 fou també favorable a la llana, i encara que el tractat amb França (1882) resultà perjudicial, hom ho compensà amb el comerç amb les colònies. A partir del 1888, el consum d’estam augmentà decisivament, en detriment de la filatura de carda. Amb el retorn al proteccionisme, entre el 1892 i el 1897, la indústria llanera experimentà un nou auge, que la pèrdua de les colònies (1898) desmuntà en bona part. El 1906 fou creat el Condicionament Tèxtil de Terrassa, seguit el 1908 pel de Sabadell. Aquest any la indústria llanera catalana ocupava uns 25.000 obrers.
La guerra de 1914-18 produí una conjuntura favorable, que atragué una sèrie de migracions obreres. La fi de la guerra dugué una nova crisi, pal·liada per les demandes de roba de l’exèrcit que lluitava a Àfrica després del desastre d’Annual; l’aranzel del 1922 millorà encara més la situació, que tornà a la normalitat, fins a la Guerra Civil de 1936-39: el 1931 hi havia a Catalunya uns 7 400 telers i uns 270.000 fusos. Després de la Guerra Civil, malgrat les dificultats d’importació de maquinària, hi hagué un altre període favorable, fins el 1945. Des del 1940, però, les fibres artificials representaren un competidor poderós i creixent. El 1950 hi havia 836 fàbriques, que ocupaven 64 042 persones, nombre que havia baixat a 52.213 l’any 1964. El 1972 al Principat hi havia 644 fàbriques, amb un total de 33 419 obrers. Els grans centres llaners continuen essent Sabadell i Terrassa, seguits de Barcelona i, a molta distància, Badalona, Igualada, Vic i Mataró, amb empreses mitjanes i petites. Les exportacions van dirigides a la Comunitat Econòmica Europea, a la resta d’Europa, a l’Amèrica del Sud i Central i a l’Àsia. El 1962, en produir-se les inundacions del Vallès, hom promulgà un pla de reestructuració i reordenació, que fou actualitzat el 1975.