llatí
| llatina

f
m
Història

Individu habitant d’una regió mediterrània definida per la geografia (el Laci), per l’idioma (el llatí) i per la consideració especial que obtingueren els membres d’aquest poble durant els primers segles de domini romà, fins ben entrat l’Alt Imperi (dret llatí).

La investigació contemporània s’ha preocupat, sobretot, dels problemes de l’origen i de la formació del poble llatí —segons els documents obtinguts a les excavacions—, que es demostra paral·lela a la de Roma, d’on procedeixen una part de les troballes, mentre que les altres han estat descobertes especialment als monts Albans (Grottaferrata, Marino, Rocca di Papa) o a la part meridional del territori (Anzio, Satricum).

Hi dominen les tradicions dels grups de les cultures de les urnes, de la de Villanova i de la dels sepulcres de fossa. Han estat identificades quatre etapes, des del segle X aC (segons la cronologia llarga) o des dels voltants del 800 aC (segons la cronologia curta). El final de la cultura típica dels llatins és situat vers el 600 o el 575 aC, data de l’inici de la monarquia etrusca a Roma.