Situació i presentació
El municipi de Lledó, de 13,5 km2, és a les Garrotxes d’Empordà, a la vall alta del Manol, accidentada pels darrers contraforts orientals de la serra de la Mare de Déu del Mont que, a ponent del terme municipal, al límit amb el municipi de Cabanelles, formen l’interfluvi entre les conques de la Muga i del Fluvià. El terme és drenat, a més, per la riera d’Àlguema, que neix a la vora del cap de municipi i el travessa. A migdia i, sobretot, a llevant, els terrenys són menys accidentats i davallen suaument vers la plana. Al NE el municipi limita amb Cistella per la riera de Vilargilar i pel barranc de la Sala, tributaris del Manol. A llevant confronta amb Cistella i Navata i a migdia amb el municipi de Cabanelles.
El terme comprèn, a part de Lledó, el cap de municipi, els veïnats del Pujol i de Manol de Dalt, i els masos de Llavanera i del Roure. De Lledó surt una carretera local que a Navata enllaça amb la N-260 d’Olot a Figueres per Besalú.
Hi ha diverses opinions sobre l’etimologia del topònim Lledó, que antigament apareix amb les formes Lucduno (1077), Lodone (993), Ledono (1017), Letonis (1091), etc. Mentre que Joan Coromines creu que deriva deun nom d’arbre —lledó o lledoner— tot negant un suposat origen cèltic, Moreu-Rey, basant-se en la guia del document més antic (Lucduno), creu possible l’existència d’un primitiu Lugdunum, antropònim celta llatinizat. Alcover i Moll consideren que prové del llatí vulgar lotone, derivat de lotus.
La població i l’economia
La població de Lledó (lledonencs o lledonins), després d’experimentar un augment notabilíssim durant els segles XVIII i XIX causat per la prosperitat agrícola (vi i oli) —de 536 h el 1718 passà a 1.458 h el 1860—, va tornar a assolir, arran de la crisi produïda per la fil·loxera i l’èxode rural, una població semblant a la del 1718. El 1900 hi havia 979 h, el 1970 havien davallat fins a 628, el 1975 fins a 597 i el 1989 hi restaven 481 h. El 2005 la població mostrava un petit increment, amb 562 h.
La muntanya és ocupada per boscos d’alzines, pins i roures. A la plana els terrenys són ben conreats, al secà principalment, i produeixen cereals, mentre que l’olivera és en regressió, per bé que abans havia estat molt estesa al terme (a la primeria del segle XX hi havia encara 9 premses d’oli). La ramaderia és un recurs força important, amb cria d’aviram, bestiar porcí, oví i boví, i les activitats industrials es limiten bàsicament a les derivades de l’agricultura. Hi ha estat tradicional la fabricació d’espardenyes i l’explotació del bosc. Des del 1996 se celebra a Lledó una fira dedicada al formatge, al setembre.
El poble de Lledó d’Empordà
El poble de Lledó d’Empordà, a 197 m d’altitud, és travessat, a migdia, per la riera d’Àlguema i el torrent del Ribot, que limita les hortes del monestir a la banda de ponent. El 2005 tenia 473 h. El nucli habitat ocupa un espai de topografia molt irregular. El gran buc de la seva antiga parròquia domina la població, a l’extrem nord-oriental. Al centre del poble, al sector més baix, hi ha l’antiga església canonical de Santa Maria de Lledó, avui parròquia. És un temple romànic de planta basilical, de tres naus acabades amb tres absis semicirculars. Interiorment s’adoptà el sistema de columnes adobades als pilars per a suport dels arcs torals. La volta de la nau central és de canó apuntada, més enlairada que les col·laterals, cobertes en quart de cercle. A la façana de ponent hi ha la portalada, que és un dels conjunts més notables d’escultura arquitectònica del segle XII de la comarca. Al timpà, llis, hi ha vestigis de pintura gòtica tardana que degué substituir la primitiva, romànica. Els capitells són d’un cisellat molt notable. Una motllura horitzontal separa la porta d’una finestra que hi ha a sobre, amb tres arquivoltes en degradació i una columna a cada costat. A la part interior del frontispici hi ha, encastades al mur, algunes làpides sepulcrals de diferents priors de la canònica. Els capitells de la portalada són d’una gran bellesa, i tant els quatre que es conserven a l’interior de l’església procedents del claustre com els dos del NE del pati on hi hagué el claustre evidencien la mà de diversos escultors, d’una gran qualitat, que hi treballaren plegats.
Al NW de l’església resten vestigis importants de la canònica, de les dependències monàstiques, en general bastant malmesos. La casa prioral incideix perpendicularment a l’angle del NW de l’església i limita la plaça que hi ha davant el temple, on abans hi havia el cementiri. A la façana té aparell romànic de carreus similars als del temple i hi ha la meitat de l’arc de punt rodó d’una porta. Les obertures del pis, amb balconades, són dels segles XVII i XVIII. Un passadís travessa aquest cos d’edifici i mena a l’antic pati del monestir, avui placeta pública. A ponent, la placeta és limitada per un altre cos d’edifici de la casa prioral, que fa de rectoria. Hi ha una finestra geminada gòtica. La plaça, a migdia, té uns porxos doarcs rebaixats, probablement del segle XVII. Al N hi ha l’antiga Casa del Porcioner, molt reformada. A la planta baixa té encastat un carreu amb dos escuts esculpits, que procedeix de la Font Major feta construir per Miquel de Biure, la qual era alimentada per les aigües de la font Juliana, vora la riera. La placeta és limitada a llevant per l’antiga església de Sant Joan, romànica, que havia estat retornada al culte el 1089; quan es reconstruí el monestir, l’església n’esdevingué sala capitular. Del segle XII, la seva planta és rectangular, amb l’eix longitudinal de N a S, i és dividida en planta i pis per una volta rebaixada. Hi destaca el rest d’ulls de bou romànics del mur de ponent.
Hi ha d’altres edificis amb vestigis antics, com el situat a llevant del claustre, amb restes de volta apuntada. Un llenç que segueix a continuació dels absis de l’església, paral·lel a la riera, conserva un llarg tram de parament romànic. Les construccions al N de les que delimiten el claustre, les antigues cases de l’Almoiner (amb aspecte de masia del segle XVIII, fortificada), del Sagristà i del Cambrer, van ser convertides en habitatges i reformades als segles XVII i XVIII.
Dels objectes artístics procedents del monestir es destaca, a part la pica baptismal romànica amb decoració que encara es conserva a l’església de Santa Maria, una caixeta aràbiga dipositada al Museu d’Art de Girona, que es considera del segle X. Al Museu d’Art de Girona també hi ha, procedent de Lledó, una creu processional goticorenaixentista (segle XVI) i dues imatges de marbre, una de les quals, de sant Lambert, és del 1646.
L’església de Sant Feliu de Lledó, que fou parròquia fins el 1929, es troba a la part més alta, al NE de la vila. La primera citació documental de Sant Feliu és del 1017. El 1109 va ser donada al priorat de Santa Maria. La construcció de l’edifici actual fou ordenada pel prior Tomàs Verdeguer al segle XVIII. És d’una sola nau, ben ampla, amb capelles laterals, transsepte i capçalera carrada i un campanar de planta quadrada amb un cos superior octagonal amb vuit arcades apuntades. D’influència italiana, és datable al segle XIV. En una sepultura de la sagrera de Sant Feliu, prop del mur oriental de l’església, es descobrí un encenser d’època visigòtica, de bronze i de forma hexagonal, amb tres petges a la base en forma de peus de lleó i tres merlets a la part superior en forma d’ocells oposats, dels quals surten sengles cadenes que s’ajunten en una argolla per a penjar l’atuell. Aquesta peça, que devia tenir un ús funerari o votiu, és d’origen copte i datable al segle VII. Es conserva al Museu Episcopal de Vic.
L’entitat cultural més important és l’Associació Cultural Arrels Lledonenques. Hi ha una biblioteca. Entre les festes més populars del poble sobresurten la festa major, per la Mare de Déu del Carme, al juliol i la festa major petita en honor de sant Llambert, copatró del poble, el dissabte més proper al 17 de setembre. Cal esmentar el romiatge al santuari a la Mare de Déu del Mont (Albanyà) el dimarts de la Segona Pasqua.
Altres indrets del terme
Vora el camí de Sant Martí Sesserres, a la carena del puig Valentí, hi ha la capella dels Apòstols, dedicada a sant Feliu i a sant Jaume, que és documentada el 1398. D’una sola nau amb un absis semicircular, per l’aparell dels seus murs i la forma de les seves obertures podem deduir que és una construcció tardana, dels segles XVI i XVII, encara que conservi una perduració de les formes de tradició romànica. El primer de maig s’hi celebra un aplec.
Al N de la vila hi ha el veïnat del Pujol, amb 48 h el 2005, i a 1,5 km al NE de Lledó hi ha la gran masia de Ca n’Olives de Manol, dels segles XVII i XVIII. Posseeix una capella, d’una nau coberta amb volta de llunetes. Hi ha restes d’un retaule de guix.
El veïnat de Manol de Dalt, que tenia 27 h el 2005, és situat al NE del terme; a llevant hi ha els masos de Llavanera, amb 14 h el 2005, i al S de la vila, l’antic veïnat del Roure.
En diferents indrets del terme de Lledó han aparegut restes d’època romana. Així, al paratge de Mercadell, a migdia de la vila, es descobrí un pou amb carreuada i dos aljubs rectangulars pavimentats amb formigó i restes d’una conducció feta amb peces de terrissa. Uns 300 m al N de Ca n’Olives de Manol, a Manol de Dalt, es trobaren fragments d’àmfora, la base d’una ampulla olearia, un tros de molí de mà de basalt i bocins de làmines de plom. També es trobà ceràmica al veïnat del Pujol i al Mas Soler i una moneda d’Antoní a Can Güives del Llor. Al recinte de Santa Maria es trobà una àmfora romana, de mida petita.
La història
El lloc és documentat el 977 quan, en l’acta de dotació del monestir de Sant Pere de Besalú, el comte bisbe Miró li donà unes vinyes i terres al terme de Lucduno. El comte Borrell de Barcelona, en el seu testament del 993, repartí els seus alous de Lledó entre la seu de Girona i el cos de sant Feliu. L’església de Sant Feliu de Lledó és documentada el 1017, quan Benet VIII va confirmar en sengles butlles les possessions que els monestirs de Banyoles i de Camprodon tenien en aquesta parròquia. Del 1089 data l’acta de restauració del culte al monestir de Santa Maria de Lledó. El 1124 el papa Calixt II n’aprovà la fundació i l’estatut canonical, i alhora confirmà els béns del priorat. En temps del prior Arnau de Coll (1136-96) s’inicià la construcció de la basílica de Santa Maria i la resta de dependències monàstiques.
El 1285, quan es produí la invasió de Felip l’Ardit, els monestirs de la comarca, pel fet que el Sant Pare donà a aquesta acció el títol de croada, bé se’n desentengueren, bé es posaren al costat dels francesos. Sembla que darrere la defecció dels defensors del castell de Pontós, en els quals confiava el rei Pere II, hi havia el prior de Lledó Berenguer de Pontós. El rei, a la tornada de Panissars, ordenà, des de Bàscara, el segrestament dels béns dels monestirs de Banyoles, Vilabertran i Lledó. Per al priorat de Lledó fou important la jurisdicció civil i criminal del lloc de Santa Maria del Vilar, al Vallespir, aconseguida el 1303, perquè donava vot i veu al monestir en les Corts de Catalunya. Com totes les canòniques catalanes, fou secularitzada el 1592 pel papa Climent VIII, tot i que la butlla de secularització no fou promulgada a Lledó fins el 1596. A partir d’aleshores subsistí com a col·legiata fins el 1835, que es va haver d’abandonar.