llegum

legumbre (es), legume (en)
m
Alimentació
Botànica

Llegums : llavors de soia vermella, mongetes vermelles, mongetes blanques, fesolets, faves, llavors de soia germinades, llavors de soia verda, cigrons, pèsols secs i llenties

© Fototeca.cat

Fruit dehiscent i monocarpel·lar que s’obre per la sutura ventral i pel nervi mitjà del carpel, característic de les lleguminoses.

Hom distingeix els llegums secs, que són les llavors de les lleguminoses que, com ara els cigrons, les mongetes, les faves, els pèsols, les soies, els tramussos i les llentilles, es poden conservar d’una estació a l’altra. Hom els consumeix en gran quantitat, a causa de llur gran poder nutritiu, el baix preu i la facilitat de conservació. Els fruits madurs es deixen assecar a la planta, i, un cop secs, hom en separa les llavors i les fa assecar al sol. Els llegums verds s’han de consumir frescs, i generalment hom se'ls menja amb beina i tot, com ara les mongetes tendres, les faves tendres i alguna classe de pèsols tendres. Els llegums crus són tòxics, puix que contenen fasina.

Importància econòmica dels llegums

El paper econòmic dels llegums deriva de llur considerable importància dins la nutrició humana en els països deficitaris de carn, car contenen proteïnes vegetals que substitueixen parcialment les d’origen animal. Alguns llegums són emprats també com a farratge per al bestiar. A part petites produccions hortícoles per a l’autoconsum, el conreu a gran escala de llegums exigeix relativament altes inversions de capital en fertilitzants i antiparasitaris, així com, a determinades àrees, en la creació d’adequades condicions de temperatura i ambientació. L’aplicació de noves tècniques més o menys mecanitzades ha permès un increment dels rendiments, una disminució relativa del cost de producció i un augment generalitzat del consum. La producció en tones/ha de mongetes verdes o tendres varia de 8,9 a la Gran Bretanya a 6,9 al Japó, 6,6 a l’Estat espanyol, 5,3 a Iugoslàvia i 5,0 als EUA, país, aquest últim, on hom hi dedica la més gran superfície. El rendiment de la producció de pèsols mostra una dispersió encara més accentuada: 9,8 tones/ha a la Gran Bretanya, 7,5 a França, 5,4 al Japó, 4,8 a l’Estat espanyol i només 3,0 a l’Argentina. Durant els últims vint-i-cinc anys la superfície dedicada als llegums s’ha incrementat en el 19%, i la producció, en el 45%. Cal destacar en el consum la tendència a la substitució, sobretot als EUA i a Europa, de llegums rics en fècules per altres de més pobres però amb més contingut vitamínic.

El conreu de lleguminoses i la producció de llegums als Països Catalans

Als Països Catalans, el conreu de lleguminoses per a gra ha perdut la gran importància que havia assolit, especialment durant el darrer mig segle: la superfície recol·lectada es reduí el 1971 a una meitat o un terç en aquest lapse, i passà a representar el 2% de la superfície i l’1,3% del valor de la producció agrícola (al País Valencià, el 0,7% de la superfície i el 0,3% del valor). Aquesta recessió és deguda a la minva de l’estima dels llegums i a l’extensió dels adobs químics, que han fet innecessària la intercalació de lleguminoses en la rotació dels conreus. La lleguminosa més conreada als Països Catalans és la favera ( fava), que ocupa unes 25 000 ha, especialment en els secans mallorquins. En regadiu abunda a les regions d’Oriola i Lleida. Per la producció (375 000 qm als Països Catalans) i el valor de les faves, Mallorca ocupa el primer lloc dins l’Estat espanyol. Les mongetes ( mongeta) ocupen unes 12 000 ha, predominantment en regadiu (Mallorca i regions de Barcelona, Xàtiva, Perpinyà i València). En secà es conreen a la regió de Girona. La producció, uns 200 000 qm, representa el 28% de la dels llegums. El tercer lloc per la producció i la superfície correspon als pèsols , que ocupen unes 5 000 ha, preferentment de secà (regions de Mallorca i d’Oriola). Les regions de Perpinyà i Lleida, que els conreen en regadiu, controlen, amb Mallorca, la producció (68 000 qm). Els cigrons , amb una superfície similar (regions de Mallorca, Manresa, Oriola, Tortosa i Castelló de la Plana), es fan gairebé tots al secà. Les llentilles , en canvi, són poc importants (Mallorca) i, igualment com els llegums per a alimentació dels animals (erbs, veces i vecetes, llobins, i guixes), es fan gairebé totes en secà.