Principi artístic pel qual, en escultura i pintura, l’estructura de l’entorn s’imposa al tot englobat dins l’espai que aquella delimita, subordinant formes, cànons, proporcions, escenes, etc.
Fou establerta a posteriori pels estudiosos de l’escultura medieval, a fi d’explicar les limitacions de caire representatiu que en la pràctica caracteritzen els baixos relleus i les pintures murals, especialment romàniques.