La consideració de l’economia com a ciència va lligada a la formulació d’unes lleis positives que permetin d’explicar els fets econòmics i també de preveure'ls, establint unes regularitats en les causes i els efectes o bé en els elements que componen un fenomen determinat. Malgrat les pretensions de ciència empírica, en economia ha estat freqüent la presentació com a lleis de simples suposicions basades en observacions de la realitat insuficients o incompletes, o bé de truismes sense valor explicatiu. Als problemes que planteja la formulació de lleis econòmiques, s’afegeixen els relacionats amb llur validació, car, atesa la multiplicitat de circumstàncies que influeixen sobre la realitat econòmica, la validesa d’una llei resta limitada a condicions teòriques restrictives i supòsits auxiliars (clàusula caeteris paribus). Els economistes matemàtics intenten de validar les lleis econòmiques aplicant els principis de la lògica matemàtica, bé que la impossibilitat de controlar i quantificar totes les circumstàncies els obliga a un alt grau d’abstracció. Inicialment, per als fisiòcrates, i també per als clàssics, les lleis econòmiques que anomenaven lleis naturals foren considerades expressió de l’existència d’un ordre natural. Els neoclàssics les consideren dins el context d’una racionalitat abstracta i immutable. La validesa general de les lleis econòmiques fou refutada per l’escola històrica, que es decantà per la formulació d’unes lleis de desenvolupament vàlides per a un moment històric determinat. L’economia marxista, d’altra banda, considera les lleis econòmiques com a expressió de les relacions que caracteritzen el funcionament dels diferents modes de producció o que determinen llur transformació.
f
Economia