La lluita entre els conreadors i els ramaders per a l’ús d’aquell començà a ésser resolta pel cònsol Espuri Cassi Vecel·lí, que repartí una part de l’ager publicus (segle V aC). Al començament del segle IV aC, una nova llei de Licini Estoló en tornà a reglamentar l’usatge; i el 297 gràcies a la pressió dels conreadors, una altra llei regulava en 500 jovades l’extensió de l’ager publicus que un particular podia posseir, bé que aquesta limitació no era mai del tot respectada, sobretot pels grans propietaris que intentaven de convertir en vitalicis llurs drets sobre la terra; la situació del petit conreador lliure esdevingué més precària per l’augment progressiu d’aquestes grans propietats, i foren els tribuns Tiberi i Gaius Grac els qui n’intentaren una reforma. Tiberi Grac, entre el 134 i el 133 aC, volgué fer votar una llei per tal de fer restaurar mesures restrictives de l’ager publicus (nomenament d’una comissió de triumvirs que limitaria l’extensió de les terres i el nombre de caps de bestiar); aquesta llei el feu indisposar-se amb el patriciat, el qual l’assassinà. L’any 124 aC fou elegit tribú el seu germà Gaius, el qual pretenia de fer una organització estatal dels graners, però també morí assassinat. Posteriorment, les lleis foren revisades per Màrius (100 aC), el qual distribuí terres d’Àfrica, de Còrsega i de la vall del Po. Cèsar (59 aC) feu votar dues noves lleis que repartiren tot el que restava d’ager publicus a la península Itàlica i, llevat del N d’Itàlia, on subsistiren nombrosos latifundistes, les classes mitjanes s’arrelaren a la resta de la península.
f
pl
Història del dret