Quan, el 1521, Joan Bonllavi feu imprimir a València el Blanquerna, de Ramon Llull, ja feu la distinció entre “la llengua llemosina primera” de l’original i “esta llengua valenciana bastarda” a què l’acomodà, en un intent de modernització amb vista al nou públic lector. D’alguna manera, prosperà la convicció que l’idioma antic era un “llemosí” comú, del qual derivaven el “català”, el “valencià” i el “mallorquí” de l’etapa de la Renaixença, amb les respectives inclinacions diferencialistes. Alhora, això donà peu a pintoresques teories sobre l’origen del català, que hom considerava derivat del “llemosí”.
El terme llemosí rebé una nova convalidació gràcies al poema La pàtria de Bonaventura Carles Aribau (“en llemosí sonà lo meu primer vagit”), i fou acollit amb una particular tenacitat pels escriptors valencians, que hi veieren la fórmula de donar un nom unitari a l’idioma, distint al que el particularisme regional imposava (valencià) i a la denominació de català, poc tolerable per a la susceptibilitat localista. Si entre els erudits dels segles XVI-XVIII de tots els Països Catalans llemosí significava la llengua anterior al 1500, durant el segle XIX només volia indicar el català genèric, sobretot el literari, per damunt del terme català, considerat merament regional. Tot i que finalment les evidències filològiques i el pragmatisme polític han desplaçat del tot la confusionària nomenclatura de l’idioma, encara en perdura un tossut prejudici inculte al País Valencià, i àdhuc ha facilitat la proposta d’una solució com la de bacavès (nom format amb les primeres síl·labes de balear, català i valencià, i Bacàvia podria ésser el nom dels Països Catalans), suggerit per Nicolau Primitiu Gómez i Serrano.