En els peixos, la llengua no és homòloga a la dels altres vertebrats; té solament caràcter sensorial. En els ciclòstoms és eriçada de denticles i actua com una llima. En els altres vertebrats, la llengua, a part el seu caràcter d’òrgan del gust, és essencial per a menjar l’aliment quan és a la boca, i en els mamífers té també un paper important en la degulació. En molts casos (amfibis anurs, ocells, rèptils i mamífers sense dents, etc) la llengua esdevé un òrgan de captura de l’aliment. En els ofidis és bífida, i també és en relació amb l’olfacció, puix que a cadascuna de les puntes hi ha receptors olfactoris que copsen substàncies volàtils de l’aire i les porten a dues fossetes situades a l’interior de la boca. En els peixos i en la majoria de vertebrats, excepte els amfibis anurs, la llengua s’insereix en l’aparell hioide. En l’home és l’òrgan de l’articulació dels sons, amb funcions gustativa i deglutiva. És una estructura musculosa cònica, situada a la base de la boca i revestida d’una mucosa que presenta les papil·les gustatives. En certes afeccions, la llengua pot prendre un aspecte característic; així, hom parla de llengua de gerdó o gerdona (de color vermell intens, granelluda, característica de l’escarlatina), de llengua saburral (típica de malalties febrils molt diverses, com la febre tifoide i, principalment, de les gastritis), de llengua pilosa negra (en persones velles tractades amb antibiòtics), etc. A vegades la llengua presenta un aspecte que, tot i no ésser normal, no obeeix a causes conegudes; aquest és el cas de la llengua escrotal (lesió congènita que li dóna un aspecte semblant a l’escrot) o de la llengua geogràfica (amb zones alternes blanquinoses i vermelles, com en un mapa).
f
Anatomia animal