Característiques generals de les llengües de signes
Cal no confondre les llengües de signes amb accions de mim o imitacions gestuals d’objectes, accions, etc., encara que aquestes hi puguin ser utilitzades amb alguna freqüència: com en qualsevol sistema lingüístic, els signes confegits amb les mans són convencionals i arbitraris, sense cap relació material amb l’objecte o concepte que expressen. És també errònia la idea que les llengües de signes constitueixen una ‘traducció’ o ‘versió’ dels signes orals, bé que ocasionalment algun signe pot tenir aquest origen. En aquest sentit, el lèxic i gramàtica espacials poden presentar la mateixa complexitat, capacitat de matís que els del llenguatge oral. Igualment, és fals que existeixi una llengua de signes universal: de la mateixa manera que en el llenguatge oral-auditiu (i les seves corresponents versions escrites), les diverses comunitats de persones sordes que es comuniquen entre elles desenvolupen llengües de signes independents, en principi mútuament inintel·ligibles, amb lèxic i gramàtica únics. Finalment, les llengües dels sords estan totalment desvinculades dels mètodes d’aprenentatge de la llengua oral per part de persones sordes (lectura de llavis i emissió de sons fonèticament significatius).
Orígens i desenvolupament de les llengües de signes
La utilització d’alguna mena de repertori de signes visuals afins a sistemes lingüístics, històricament no s’ha limitat a les comunitats de sords, sinó que ha aparegut en moltes societats, sigui amb finalitats utilitàries —com per exemple entre els caçadors-recolectors, en les quals era necessària algun tipus de comunicació no auditiva per no espantar la caça— o de tipus ritual, en cerimònies en què la llengua oral habitual és considerada impura. També han estat utilitzats sistemes de signes coherents en la comunicació entre grups lingüístics (orals) diferents, com un tipus d’interlingua.
Tradicionalment, a les comunitats de sords que eren prou grans i tenien continuïtat, les llengües de signes hi apareixien de manera espontània, i tendien a una certa sistematització. El cas més conegut és el de la comunitat de Martha’s Vineyard (Massachusstes, EUA), que feu una contribució decisiva a la llengua de signes americana (American Sign Language), la qual, d’altra banda, prové de l’adaptació de la llengua de signes francesa. A Europa, la primera temptativa coneguda de crear una llengua de signes manual i el corresponent mètode d’aprenentatge es deuen a Juan Pablo Bonet, el qual l’any 1620 publicà Reducción de las letras y arte para enseñar a hablar a los mudos, però el primer gran impuls el donà Charles-Michel de l’Épée, el qual, a més de pubicar un alfabet manual que a la llarga donaria lloc al sistema de signes francès, fundà l’any 1755 la primera escola per a sords. El 1864 Edward Millner Gallaudet, net d’un alumne de l’Épée, fundà el 1864 a Washington DC la primera universitat per a sords. Al llarg del segle XIX es desenvoluparen als països occidentals diverses llengües de signes i mètodes estandarditzats i les corresponents escoles per a sords. Cadascuna de les noves llengües de signes, la majoria de les quals deriva dels mètodes i l’alfabet desenvolupats per l’Épée, solien correspondre’s als límits dels moderns estats. El 1973 la Federació Internacional de Sords creà una llengua de signes internacional (Gestuno), que es caracteritza pel seu caràcter força simplificat.
La llengua de signes catalana
Des de finals del segle XIX hi ha constància de l’existència d’una llengua de signes catalana diferenciada de la castellana i també de la valenciana i de la balear. Des del moment de la seva fundació (1979), la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA) ha maldat pel seu reconeixement legal a nivell oficial. Un primer pas s’aconseguí el 1994, quan el Parlament de Catalunya aprovà una proposició no de llei de la Llengua de Signes Catalana (LSC). Al maig de 2010 el Parlament de Catalunya aprovà la Llei de la Llengua de Signes Catalana, que la reconeix com a sistema lingüístic de les persones sordes i sordcegues de Catalunya, en regula l’ensenyament i en garanteix la protecció. Així mateix, la llei garanteix l’ús d’aquesta llengua a les administracions públiques, estableix que la Generalitat l’ha de difondre i reconeix l’Institut d’Estudis Catalans com la institució acadèmica que n’ha de determinar les normes i impulsar-ne la recerca. L’any 2013 entrà en vigor el Consell Social de la Llengua de Signes Catalana, l’òrgan d’assessorament, consulta i participació social en la política lingüística del Govern amb relació amb la LSC, òrgan creat el 2011. L’any 2010 el nombre d’usuaris de la LSC era d’uns 25.000, dels quals 12.000 eren persones sordes.