llenguatge

lenguaje (es), language (en)
m
Lingüística i sociolingüística
Antropologia social

Facultat humana de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per ell.

Per això, el llenguatge suposa un aspecte individual i un aspecte social. Atenent al sistema de signes a disposició de la capacitat comunicativa de l’home —els signes podent ésser de natura diversa, segons els sentits que els poden copsar—, hi pot haver moltes menes de llenguatges: auditiu (o, correlativament, parlat), visual, olfactiu, tàctil, etc. Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l’executen amb finalitat de comunicar-se entre ells. Però, entre els diversos llenguatges possibles, excel·leix, com a tal, estrictament per la varietat i la precisió de mitjans d’expressió de què disposa, el llenguatge auditiu, parlat o articulat, sovint representat pel llenguatge visual, en tant que pot ésser substituït per la seva expressió gràfica. El llenguatge articulat, l’únic que és objecte d’estudi de la lingüística, és realitzat gràcies a un sistema de signes als quals l’home ha atribuït un valor objectiu i que ha pogut fer variar convencionalment fins a l’infinit. Aquest sistema de signes és la llengua, norma de tota altra manifestació del llenguatge. Segons Saussure, la llengua no es confon amb el llenguatge; no n'és sinó una part, bé que essencial. És alhora un producte social de la facultat del llenguatge i un conjunt de convencions necessàries adoptades pel cos social per permetre l’exercici d’aquesta facultat en els individus, que és la parla. Per tant, el llenguatge, com a facultat específica de l’home, necessita, per a manifestar-se, el binomi llengua (sistema o codi social) més parla (exercici individual d’aquest sistema).