llengües aïllants

f

pl

Lingüística i sociolingüística

Llengües els mots de les quals no poden ésser analitzats morfològicament en elements diversos —ni disposats linealment, en forma de prefixos i sufixos, ni per modificacions internes dels morfemes, per exemple les alternances vocàliques— destinats a expressar les relacions gramaticals, talment.

Els exemples típics són el xinès i moltes llengües de l’Àsia del sud-est. El concepte de llengua aïllant és la confluència de dos criteris de classificació. El primer és el grau de complexitat morfològica dels mots, i des d’aquest criteri el concepte s’oposa als de llengua sintètica i llengua polisintètica. El segon és el grau de fusió dels components morfològics, i des d’aquest s’oposa als conceptes de llengua aglutinant i llengua flexional. La noció genètica que les llengües aïllants representen un tipus primitiu del llenguatge és falsa: l’anàlisi interna permet d’inferir amb seguretat per al xinès, i es pot documentar en d’altres casos (tibetà modern), que aquestes llengües són termes extrems d’evolució a partir de tipus de morfologia molt més complexa ( tipologia lingüística).