llengües analítiques

f

pl

Lingüística i sociolingüística

Terme de classificació tipològica que fa referència a les llengües del domini indoeuropeu que han anat perdent la flexió dels mots i han anat confiant cada vegada més a mots auxiliars (preposicions, auxiliars de perífrasis verbals, etc) l’expressió de les relacions sintàctiques.

Els exemples més notoris d’aquesta progressió històrica són el de l’evolució del llatí fins a les llengües romàniques d’avui, i el del pas des del germànic primitiu a l’anglès o a l’escandinau occidental. Hom diu que les llengües antigues eren més sintètiques, i que les modernes són més analítiques. Però cal guardar-se de creure que una progressió en aquest sentit sigui una llei universal de tot llenguatge. En certs usos, el terme llengües analítiques és sinònim de llengües aïllants.