Hom sol dividir aquest grup en tres subgrups: l’oriental, ja extingit, del qual resta la Bíblia gòtica, en visigòtic, obra d’Úlfila (mitjan segle IV); el septentrional, o escandinau, sorgit del nòrdic o antic escandinau, que comprèn, d’una banda, l’islandès, la llengua més conservadora del subgrup, i el noruec, i, de l’altra, el danès i el suec, i l’occidental, que comprèn l’anglès, el frisó, el neerlandès (holandès, flamenc, afrikaans) ―amb el seu avantpassat, el fràncic―, el baix alemany, evolucionat de l’antic saxó, i l’alt alemany, antic i modern. Quant a l’ídix, de base germànica, comporta molts elements hebreus i eslaus (rus i polonès). En el camp fonètic, el grup germànic es caracteritza, dins la família indoeuropea, per una reestructuració vocàlica, conseqüència de modificacions de timbre, quantitat i configuració diftongal en el sistema originari, per una sèrie de mutacions consonàntiques, entre les quals la “llei de Grimm” ―pas de les oclusives sordes p, t, k, en uns determinats casos, a fricatives sordes (f, d, g), i en uns altres, a fricatives sonores (b, ð, g), pas de les aspirades sonores bh, dh, gh a fricatives sonores (b, ð, g) i finalment a oclusives sonores (b, d, g), i pas de les oclusives sonores (b, d, g) a oclusives sordes (p, t, k)―, per la “llei de Verner” (després de síl·laba àtona les aspirades sordes se sonoritzen) i per la fixació de l’accent en la primera síl·laba radical. D’altra banda, les llengües germàniques presenten un afebliment de l’estructura sintètica de flexió (com el grec) en benefici d’una estructuració analítica (com el xinès), ajudada per l’afebliment desinencial provocat pel desplaçament de l’accent, que afavorí l’aparició de la flexió adjectival feble en -n. La complexitat originària del verb es dissol en un esquema que comporta tres modes (indicatiu, subjuntiu i imperatiu), dos temps (present i passat), dos nombres (singular i plural) i la repartició en dos grups, el “fort” i el “feble” (el darrer dels quals és una innovació que consisteix a formar el passat amb un sufix dental). Dins el grup germànic actual, el domini escandinau es caracteritza per la sufixació de l’article definit, els plurals nominals en vocal +r i l’accent tonal (noruec, suec). L’occidental presenta el cas atípic de l’anglès, d’una forta influència llatina, i, en un altre pol, el de l’alemany, amb elements força tradicionals, com és ara la flexió feble, que el neerlandès ha abandonat.
f
pl
Lingüística i sociolingüística