Situació i presentació
El terme municipal de Llers, de 21,28 km2, és situat al NW de Figueres, al sector de contacte entre la plana fluvial empordanesa (a llevant) i els primers contraforts prepirinencs, calcaris (turons arrodonits al voltant de 200 m d’altitud), a l’interfluvi de la Muga (que forma en un petit tram la frontera amb el terme de Pont de Molins) i del Manol (que transcorre més a migdia pel veí terme d’Avinyonet). Altres límits municipals són Boadella (NW), Terrades (W), Vilanant (SW), Vilafant (S), Figueres i Cabanes (E). Comprèn la vila de Llers, cap tradicional del municipi, els veïnats de la Vall, les Erugues, els Hostalets de Llers, el raval de Llagostera i el barri del Poblenou de Llers, on hi ha l’ajuntament.
A la banda de llevant del terme, ja a la plana, forma l’esmentat límit amb Cabanes el camí de la Calçada, antiga via romana que fou després la Strata Francisca o Camí Francès medieval, límit entre els comtats de Besalú i d’Empúries. Paral·lelament, a llevant, passa la carretera de Barcelona a la Jonquera (N-II) i l’autopista AP-7 entre les mateixes poblacions (prop de la sortida 13); la vila comunica amb Figueres per la carretera de Figueres a Albanyà i amb la N-II per una de local fins als Hostalets de Llers. També es comunica per un altre ramal amb la N-260 de Figueres a Olot.
La població i l’economia
A l’inici del segle XVIII la població (llersencs) tenia, amb Pont de Molins, 763 h, que passaren a 1.292 el 1787; hi hagué un fort increment des d’aleshores, perquè el 1860 tenia 1.874 h —segregat ja de Pont de Molins—, però a partir d’aquest any la corba demogràfica va anar baixant de manera continuada (728 h el 1960, 691 h el 1970, 626 h el 1979), fins que als anys noranta i principis de segle XXI recuperà població (790 h el 1991, 1.012 h el 2001 i 1.145 h el 2005).
Dins el terme hi ha alguns espais de bosc d’alzines i pins i abundants garrigars. L’agricultura és predominantment de secà, amb una zona d’horta molt reduïda, i els conreus més estesos foren els cereals, la vinya i l’olivera, tot i que aquest darrer conreu desaparegué a causa de les gelades del 1956. Algunes pedreres i forns de calç exploten els afloraments rocosos. La cria de bestiar, sobretot porcí i oví, i algunes activitats derivades de l’agricultura complementen l’economia. Des del 1995 se celebra, al juny, la Fira de la Cirera.
La vila de Llers
La vila de Llers, dominada encara per les restes del seu castell, es troba a 142 m d’altitud, als vessants d’un serrat, dominant la plana. El 2005 hi eren empadronades 432 h. L’església parroquial de Sant Julià de Llers (reedificada a la fi del segle XVIII), convertida en polvorí (unes 200 t de trilita), fou volada el 8 de febrer de 1939 i l’enorme explosió destruí totalment el barri antic. Es construí després de la guerra un barri nou mig quilòmetre a migdia, dit el Poblenou de Llers, que té la casa de la vila i la nova parròquia. El 2005 concentrava 163 h. El barri del castell era anomenat antigament la Vila d’Amunt i hom anomenava Vila d’Avall al de l’església, més inferior (a uns 300 m), on hi havia l’hospital medieval (esmentat el 1309 i amb una capella dedicada a la Mare de Déu del Carme, la capella de Sant Sebastià, feta al segle XVI per un vot de poble) i el castell de Bellver, edificis tots destruïts en l’explosió.
Del castell de Llers (documentat el 1021) resta, la torre mestra, cilíndrica, de gran diàmetre i murs molt gruixuts, que era circuïda per una muralla de planta trapezial. Fou tanmateix fortificat i utilitzat durant la primera guerra Carlina.
La xarxa defensiva del castell de Llers era formada per onze castells. Dins la vila hi havia el castell de Bellver (o Inferior o d’Avall), vora l’església parroquial de Sant Julià, volat el 1939. A tramuntana de l’església parroquial, també molt pròxim, hi havia el castell de Cabrera; sembla que ja al segle XVIII havia estat convertit en habitatges. Un altre castell dins la vila era el castell Destorrent (o d’en Roig), que al segle XVIII ja no existia. Havien estat possessió de diversos personatges (Arnau de Biure, Arnau de Cabrera, Berenguera Destorrent) i tots tres passaren al segle XV a Jordi d’Assalit, que els deixà a l’hospital de Llers el 1488. El castell Desvinyol (o de Plavinyes o de Puigventós), desaparegut també al segle XVIII, distava mig quart del de Llers i passà de mans de Gallard Desvinyol als senyors del castell d’Hortal.
En el nucli antic resten algunes cases antigues, com un casal del segle XVI. Vers ponent del nucli antic, entre aquest i el Poblenou hi ha el barri del Masvidal i al NW hi ha el barri de Llagostera.
Les principals entitats culturals són l’Associació Amics de Llers i l’Associació Folklòrica-Cultural Llers. Les festes més populars són la festa d’hivern, que s’escau el primer cap de setmana de gener, la festa major d’estiu, el segon cap de setmana de setembre i la festa de Sant Pere, al juny.
Altres indrets del terme
Prop del veïnat de la Vall, on el 1996 hi havia 45 h, mig quilòmetre a llevant de Llers, a la carretera als Hostalets, hi havia el castell Desgüell (o de la Vall), al lloc que ocupa avui un casal dels segles XVII i XVIII, que al segle XVIII era dels barons d’Esponellà, i el Castell Sarraí, les restes del qual són prop del Mas de la Pujada (fou de la família Prats-Mates, que Felip V feu barons de Sarraí). Al vell camí de Llers a Pont de Molins hi havia el castell dels Gorgs, del qual hi ha escasses restes, mig quilòmetre al N de l’anterior. El castell d’Hortal (anomenat també Ordal en documents antics) és poc més d’1 km a ponent de Llers, prop del Mas Estela; n’hi ha restes notables. Esmentat ja el 1099 en un pacte entre Bernat II de Besalú i el primer vescomte de Rocabertí, que el senyorejava el 1128, Ponç II d’Empúries se n’apoderà; el posseí des del segle XIII una família cognomenada Hortal. Dels altres tres castells que formaven part de la xarxa defensiva abans esmentada dos són fora del terme: el de Molins a Pont de Molins i el de les Escaules a Boadella; el tercer és el de Montmarí. Aquest castell s’alçava en un petit tossal a la dreta de la Muga, prop de la divisòria entre el municipi de Pont de Molins amb els de Llers i Boadella. El mateix cingle protegia el castell per ponent, per tramuntana i per llevant, únicament a migdia restava sense defensa natural. Actualment les ruïnes del castell de Montmarí consisteixen en una construcció de planta rectangular protegida, a migdia, per uns murs que se li adossen en angle recte.
El veïnat de les Erugues, de masos dispersos, és al sector nord-occidental del terme. El veïnat dels Hostalets de Llers, vora la carretera de França, 2,5 km a llevant de la vila, tenia 502 h el 2005. Té el seu origen explicat en el seu nom; alguns casos conserven detalls arquitectònics dels segles XVI al XVIII. L’antiga església de Sant Quirze d’Olmells, és situada uns 3 km al SW de la vila, entre els masos Molar i Oliveres. L’església preromànica fou reformada al segle XVIII. El veïnat de Sant Quirze o d’Olmells és documentat des del segle XIV i l’església fou sufragània de la de Llers.
La història
Llers, plaça fronterera del comtat de Besalú enfront del d’Empúries, ha estat des de temps antics un lloc estratègic; entorn del seu castell medieval, els altres onze castells que en depenien formaven una important xarxa defensiva. Les primeres notícies documentals del lloc són del segle X (epístola de Benet VI confirmant les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes, del 974, i les que són confirmades el 982, villa Lertio i villa Lercio); la parròquia de Sant Julià fou llegada pel comte Bernat Tallaferro el 1020 al monestir de Sant Pere de Besalú.
Des del segle XII, en documents relacionats amb la casa comtal de Besalú i després amb la de Barcelona, apareix el llinatge dels Llers. A la segona meitat del segle XII Arnau de Llers havia reunit les possessions paternes dels Cervià (el castell de Púbol i dominis a Bordils, Juià, la Pera i Caçà de Pelràs) i per part de mare, la baronia de Llers, que comprenia també Pont de Molins, amb dominis a Sant Llorenç de la Muga, Bassegoda, Rocabruna, Beget i Segueró. Un descendent seu, Guillem de Cervià, vengué la baronia de Llers, abans del 1276, als Rocabertí. Hom pot trobar moltes notícies de Llers en la interessant obra, fins ara inèdita, del pagès de la vila Gregori Pallisser, datada el 1730 i intitulada Llibre de racionaris de la vila del castell de Llers.
Desclot descriu en la seva Crònica la forta i llarga resistència que el castell de Llers oferí davant les forces invasores de Felip l’Ardit durant la croada contra Catalunya el 1285.
Des de mitjan segle XV compartien la senyoria els vescomtes de Rocabertí i els Perellós-Fenollet-Torrelles-Lanuza, però el 1625 el vescomte Francesc Jofre de Rocabertí recuperà el domini total de la baronia, que mantingueren els seus descendents fins a la fi de l’Antic Règim. Els Rocabertí cediren al segle XVIII una bona part de les terres ermes a la gent del poble; hom les artigà i es plantaren vinyes i oliveres; amb les pedres dels erms es feren les tanques i les característiques barraques amb pedra seca i volta cupular i portes d’arc de mig punt, interessant mostra d’un tipus d’arquitectura popular d’arrel molt antiga. És conegut a tot l’Empordà el mite de les bruixes de Llers.