De forma epistolar, anaven proveïdes d’adreça, personal o col·lectiva, i de salutació, i llur funció era molt variada: comprenia ordres, disposicions, nomenaments, llicències, correspondència diplomàtica, notícies o comandes diverses. Els seus caràcters diplomàtics són molt variats, així com la matèria i la posició del segell, que pot ésser penjant o de plaça. Les cancelleries anglesa i francesa usaren exclusivament el pergamí, mentre que les dels regnes hispànics admeteren el paper. A la corona catalanoaragonesa, ja des de Jaume I, aparegué el mandat, en paper i segellat al dors. Durant el s XIV, atesa la diversitat d’afers de la corona, aparegueren nous tipus de lletres reials, entre les quals cal destacar les proveïdes del segell secret, emanades directament del sobirà, per mitjà d’un secretari. Normalment eren registrades; però, vers el s XV, s’usà un simple volant, avalat amb el segell anular del monarca. S'accentuà, llavors, la diferenciació de les oficials i de les privades. Hom anomenava lletra closa l’ordre o carta dirigida a un particular i que, plegada, era tancada per mitjà del segell de cera, combinat amb tires de paper o pergamí, mentre que la lletra oberta era un document en forma epistolar de contingut molt variat, adreçat a diverses persones, que venia a tenir el caràcter d’una circular. La lletra patent era una lletra oberta (no tancada pel segell) que contenia un despatx o una provisió reial de caràcter general, adreçada a qualsevol persona que en fos requerida pel benefici interessat. La lletra comuna era una lletra executòria de comandament o de súplica referent a una gestió administrativa, dirigida a oficials reials, jurats o personatges diversos; n'eren exclosos els afers d’alta política, de relacions senyorials o de privilegis de gràcia. Començaven amb la titulació, la direcció i la salutació: salutem et gratiam o dilectionem, es roboraven amb segell comú i es registraven en la sèrie communium. La lletra missiva era un document reial aparegut després del regnat d’Enric II de Castella i que perdurà fins al dels Reis Catòlics. Començava amb una intitulació seguida de la salutació (envío a saludar); el text s’iniciava amb una notificació característica (Bien sabedes). Hom anomenava lletra plomada el document reial aparegut a la cancelleria castellana sota el regnat d’Alfons X el Savi caracteritzat per una escriptura minúscula cal·ligràfica sobre pergamí i validat per un segell de plom.
f
Diplomàtica i altres branques