De vegades rebia unes altres denominacions (peatge, portatge, barra, teloni), i d’altres vegades era relacionada amb altres exaccions, com el passatge, la reva i l'hostalatge. En el fons, tots aquests drets formaven part d’un mateix sistema impositiu, que gravava l’entrada de mercaderies per tarifa fixa i no pas ad valorem, com els delmes. La referència més antiga coneguda a Catalunya és el precepte adreçat pel rei Odó al bisbe de Vic Gotmar, el 889, pel qual donà a la catedral el terç del teloni dels mercats de Vic i Manresa, que posteriorment (957) fou donat pel bisbe Guadamir a la canònica, donació confirmada pel bisbe Oliba el 1038. En principi, la lleuda pertanyia al rei, bé que aquest la podia donar a altres persones, en tot o en part, de tal manera que, al s XII, els perceptors de la lleuda de cada lloc eren, de vegades, persones diverses, entre les quals hi havia sovint litigis. L’expansió comercial del s XIII donà lloc a una expansió correlativa d’aquest impost, que motivà la redacció d’extensos aranzels de lleuda i la formació de famílies entre ells. El grup més antic, i també el més heterogeni, és el de la Catalunya central, del qual són coneguts els de Barcelona (1222), que percebien el rei i Guillem de Mediona, de Tamarit (1243), que percebien el rei i Guillema de Claramunt, i de Cambrils (1258), que era del rei. El grup més important potser era el rossellonès, i dins aquest el de Cotlliure (1249?), que serví de model al de Tortosa (1252), fet per transacció entre el rei, els jurats de València, el mestre del Temple i Guillem de Montcada, per tal com Tortosa era el punt de confluència de tots els estats peninsulars de la corona catalanoaragonesa. Molt important és també l’aranzel de la lleuda de Perpinyà, per la seva especialització en teixits. Completa aquesta família el de la vall de Querol (1288), que percebia el rei de Mallorca, i recollia també un ús antic. Finalment, el grup valencià, també important, per l’extensa regulació de les importacions, comprenia l’aranzel de la lleuda de la ciutat de València (1243), la família de Borriana, Sagunt, Xàtiva i Biar (1251) i el d’Alzira (1250). Resten per conèixer aranzels importants, com els de Lleida, Girona o la Seu d’Urgell. Hi havia exempció de lleuda a l’illa de Mallorca i a totes les ciutats del Principat. Gaudien també de moltes exempcions els ciutadans de Barcelona, València i altres ciutats, i, per regla general, els oficials reials, clergues i cavallers, i no mercadejaven. Durant la segona meitat del s XIV, i sobretot al llarg del XV, la lleuda, tarifada dos segles abans, anà perdent importància, substituïda per les noves imposicions anomenades generalitat o drets del general, que s’anaren imposant a mesura que les diputacions del general de Catalunya i València anaren prenent caràcter permanent. La guerra civil catalana (1462-72) acabà de donar el cop mortal a les lleudes, que bé que subsistiren en la quantia i la forma tradicionals, almenys en teoria, restaren com uns arbitris locals.
f
Història del dret català