llibertat

f
Filosofia

Possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser, la qual comporta alhora una capacitat d’elecció entre diverses alternatives i una facultat per a transcendir aquelles determinacions que hom considera com a alienes, extrínseques i indegudes.

El caràcter genèric i imprecís d’una tal definició és exigit per la complexitat i àdhuc disparitat de significacions que el concepte de llibertat pot tenir i que de fet ha tingut al llarg de la història de la humanitat i del pensament filosòfic. Així, la llibertat fou entesa inicialment, a Grècia, com després també a Roma, en contraposició a l’esclavitud: era lliure l’home no esclau; a l’hora, però, de cercar una comprensió intrínseca del sentit i de l’abast del concepte, el seu significat resta condicionat per la diversa perspectiva des de la qual hom el contempla: còsmica, política o personal. Des d’una perspectiva còsmica —que pot ésser de caràcter simplement natural o àdhuc teològic—, la llibertat és entesa com a possibilitat de defugir, si més no, en part, un ordre predeterminat i invariable; en el cas de l’ordre natural de les coses, la qüestió és de saber fins a quin punt l’home pot defugir o ha de defugir aquest ordre (el qual, tanmateix, comprès en l’home com a ordre racional, permet de conjuminar alhora llibertat i necessitat, per tal com la primera ha de seguir aquest ordre); en el cas de l’anomenat destí, el problema rau en la diversa valoració que hom faci (si és comprès, per exemple, com a expressió d’una especial elecció i d’una corresponent possibilitat de realització pròpia, el destí és precisament condició d’autèntica llibertat, entesa aquesta com a acceptació d’aquest). Des d’una perspectiva política, en canvi, la llibertat és identificada fonamentalment amb l’autonomia i la independència, en el sentit de possibilitat de decidir el propi destí comunitari sense interferència d’altres grups (dins, però, de la comunitat, la llibertat no rau a defugir la llei, ans a complir-la per al bé general); el problema, aleshores, sorgeix a partir de la coexistència —en un mateix conjunt nacional o polític— de diversos grups que, en no coincidir en la determinació concreta del bé comú, de l’ideal social i de la corresponent legislació, entren necessàriament en conflicte. Des d’una perspectiva personal, en fi, hom veu la llibertat com a possibilitat d’exercir i desenvolupar un conjunt de drets propis de tot ésser humà —diversament expressats i reconeguts al llarg de la història— sense coacció per part dels altres, siguin aquests també persones o àdhuc grups socials (comunitat, estat, església, etc); aquests drets, tanmateix, han d’ésser exercits i mútuament coordinats, de tal manera, que no entrin en contradicció els d’un amb els d’altri (el problema, doncs, remet ara a la comunitat i a les corresponents lleis que delimiten els interessos particulars amb vista a la consecució del bé comú). Més enllà, però, d’aquest triple plantejament del problema de la llibertat— certament simplificador, i que no exclou, així mateix, la mútua implicació de cadascuna de les perspectives esmentades—, el concepte de llibertat ha estat vist i tractat molt diversament pels diferents pensadors o corrents filosòfics: cal esmentar, així, Aristòtil (que cerca de conjuminar-hi l’ordre natural i el moral, a partir de la noció de finalitat, entesa en l’home com a recerca de la felicitat seguint l’ordre de la raó), la filosofia cristiana (caracteritzada —bé que radicalment segueix la línia aristotèlica— per un peculiar esforç de síntesi entre llibertat humana i sobirania de Déu, o, dit des d’una altra perspectiva, entre natura pecadora i gràcia divina), el racionalisme modern (que sobretot cerca de coordinar llibertat i necessitat: així, Spinoza, Leibniz i Hegel), Kant (segons el qual la llibertat és condició de possibilitats de l’ordre moral, enfront del qual s’estén el determinisme del món natural), el materialisme mecanicista i el positivisme més radical (que aboquen a una negació de la llibertat, en reduir-la a manca de consciència de les darreres determinacions de tot el real) o l’espiritualisme i l’existencialisme (amb llur respectiva i diversament fonamentada afirmació de la llibertat humana i de la seva preeminència —com a tasca a acomplir i com a ideal a assolir— sobre els condicionaments reals que intenten d’anul·lar-la). Tot reconeixent alhora la part de veritat i la insuficiència d’aquestes doctrines sobre la llibertat, hom cerca actualment d’establir aquesta com a tipus peculiar de determinació (diferents, doncs, de la determinació de l’ordre natural i àdhuc socioestructural) que brolla del subjecte mateix i que es dóna a nivell conscient i personal, inseparable, però, dels condicionaments fisicobiològics i historicocomunitaris.