L’inicià (1523-40) Pere Martí, sotssagristà de la seu de València, que fou el qui n’escriví més, fins al capítol 110 (any 1539). Entre els continuadors, també sotssagristans, destacaren Joan Clarà (1540-65), Miquel Jeroni Coves (1565-80), Jeroni Bertran (1580-94), Crisòstom Foix (1594-1605), Sebastià Goterris (1605-27), Vicent Navarro, Pere Joan Tomàs, Pere Joan Castellar i, el darrer, Jacint Balaguer (1679-80). A la seva obra s’afegiren els tres capítols del canonge magistral Melcior Maurici Fuster i els pocs fulls de tres mans anònimes, dues de les quals, possiblement, foren el sotsdiaca i beneficiat Gaspar Bernabeu Roures i Vicent Peligero, familiar de Joan Peligero, escolà de la seu. Els sotssagristans posteriors a Jacint Balaguer no continuaren l’obra, tret d’una notícia esporàdica que escriví en castellà (1783) el sotssagristà Pasqual Vicent Llançola, fet indicador que, tot i el temps transcorregut, el llibre continuava essent per als sotssagristans un referent i una guia de consulta sobre les tradicions i el cerimonial de la seu.
Els diversos autors hi consignaren notícies de caràcter general, considerades rellevants per a la societat en conjunt, i en especial per a la seu; hi predominen les informacions relacionades amb l’Església metropolitana valenciana, si bé aquestes no són les úniques. Es dona compte d’esdeveniments diversos, referits sobretot a la ciutat, com la guerra de les Germanies, un relat extens resultat d’un testimoni presencial dels fets i participant actiu, Pere Martí. Aquest tingué especial cura d’anotar la reglamentació dels cultes, però demostrà una visió més àmplia, pròpia d’un historiador
L’obra és una crònica dels esdeveniments presenciats pels autors, de vegades fins i tot protagonitzats per ells mateixos, o sobre els quals han estat informats. Només Martí dona, al principi del llibre, algunes notícies del segle XV. Altres episodis narrats són la rebel·lió dels moriscos valencians, les visites dels reis a la ciutat, celebracions diverses, juraments de virreis, riuades o incendis. S’hi inclouen també notícies sobre política estatal i internacional, generalment en relació amb la monarquia hispànica, com el matrimoni de Carles V amb Isabel de Portugal, la presa de Tunis, l’expedició de les tropes imperials contra Alger, la conversió d’Anglaterra al catolicisme o la victòria dels imperials en la guerra d’Esmalcalda.
L’objectiu de l’obra fou recollir els esdeveniments històrics notables i formar un llibre cerimonial amb un aprofitament pràctic, una mena de guia per als futurs sotssagristans. Per tot això, quasi no apareix cap notícia sobre la vida privada dels autors i n’hi ha que, fins i tot, es mantenen en l’anonimat. El fet que es guardés, i segurament s’escrivís, a la sagristia de la seu i no en una casa particular és una mostra del caràcter públic del llibre.
Es conserva en un manuscrit únic autògraf del Llibre d’antiquitats a l’Arxiu Capitular de la Catedral de València (ms. 68). El canonge Josep Sanchis i Sivera en feu la primera edició, publicada a València el 1926. Les mancances d’aquesta edició del llibre es corregiren en la segona, a cura de Joaquim Martí Mestre (1994). Ha estat bastant esmentat i utilitzat pels historiadors com a font documental. Un dels primers autors que el cità fou el dominicà valencià del segle XVII F. Diago (Apuntamientos recogidos por el P. M. Fr. Francisco Diago, O. P., 1942), a qui seguí O. Esquerdo (Memorias valencianas, Arxiu del Reial Convent de Predicadors de València, ms. 13). Al segle XVIII, l’usaren J. Teixidor, el bibliotecari del convent de Predicadors de València (Antigüedades de Valencia, 1895); Marc Antoni d’Orellana (Valencia antigua y moderna, 1923), i una memòria anònima sobre la seu de València (Arxiu Municipal de València, fons Serrano Morales, ms. 6 920). Al segle XX figura en la Historiografía valenciana (1919) de F. Almarche, i en les obres de J. Sanchis i Sivera (La Catedral de Valencia, 1909; “Vida íntima de los valencianos en la época foral”, Anales del Centro de Cultura Valenciana, 5, 1932; 6, 1933; 7, 1934; 8, 1935), S. Carreres i Zacarés (Ensayo de una bibliografía de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo reino, 1925), J. Ribelles i Comín (Bibliografía de la lengua valenciana, 1929), F. Almela i Vives ( Las riadas del Turia, 1321-1949, 1957; El duc de Calàbria i la seua cort, 1958), J. Mateu Ibars (Los virreyes de Valencia. Fuentes para su estudio, 1963), P.M. Orts (Història de la Senyera al País Valencià, 1979), V.L. Salavert i V. Graullera (Professió, ciència i societat a la València del segle XVI, 1990) i V.J. Escartí (Memòria privada. Literatura memorialística valenciana dels segles XV al XVIII, 1998).
A més del seu valor historiogràfic, és un document valuós per a l’estudi de l’evolució del català a València al llarg d’aquests segles; l’estil és correcte i sobri, allunyat dels condicionaments retòrics i ornamentals de la prosa específicament literària.
Bibliografia
- Martí Mestre, J. (ed.) (1994): El Libre de antiquitats de la Seu de València. 2 vol. València / Barcelona, Institut Universitari de Filologia Valenciana / PAM.