Hom hi troba fusionats elements èpics i novel·lescs; el seu antecedent immediat més important és la poesia èpica medieval, i la seva desclosa marca un canvi de signe en l’estructura social: el pas del feudalisme a l’aparició de la burgesia. Hom en pot distingir dues branques. En la primera predomina l’element fantàstic i meravellós, amb una localització en el temps i l’espai exòtica i llunyana. En aquesta línia cal situar l’obra narrativa inclosa dins l’anomenada matèria de Bretanya —amb els cicles de Lancelot i Tristany, escrits originalment en francès, dels quals hi ha versions catalanes, castellanes, portugueses i italianes—, l'Amadís de Gaula i el cicle que en deriva, sobre les aventures dels seus descendents, el cicle de Palmerín, iniciat amb Palmerín de Oliva (1511) i Primaleón (1512), i el Libro del cavallero Cifar (Llibre del cavaller Cifar), amb nombrosos elements didacticomorals. L’altra modalitat dels llibres de cavalleries presenta trets realistes, una manca d’elements meravellosos, una immediatesa temporal i espacial i la participació en l’acció de personatges reals contemporanis o d’altres que, imaginaris, són imitació de persones existents. Narracions franceses, com Le petit Jehan de Saintre, d’Antoine de la Sale, i el Roman de Jehan de Paris (escrit el 1495), anònim, són en aquesta línia. Als Països Catalans, les mostres de llibre de cavalleries també són classificables ací: Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc són obres d’imaginació, però molt similars a les cròniques contemporànies. Cal citar, encara, la versió catalana de Paris e Viana (s. XIV-XV).
m
Literatura