Redactat per diversos autors, és fruit de la reeixida activitat jurídica de l’escola catalana medieval de dret marítim, resultat de la intensa activitat comercial dels ports mediterranis de Catalunya i del procés precoç d’autonomia jurídica assolida pels mercaders catalans a partir del segle XIII. És un recull consuetudinari de pràctiques observades en diferents ciutats marítimes i de lleis provinents de tradicions anteriors —inclou normacions estrictament catalanes, però també d’altres d’origen pisà, genovès, venecià, marsellès, etc.—. És ben patent la influència d’altres codis marítims anteriors, com els d’Amalfi o Gènova.
El procés de formació és bastant complex. El nucli originari era constituït per un centenar de capítols, identificats per una notable analogia en l’estil. Aquest grup té per base les Costumes de la Mar, una primitiva compilació redactades entre el 1260 i el 1270, amb diversos usos, normes i costums marítims. Un segon grup, una mica posterior, uns cinquanta capítols referents als deures recíprocs entre els senyors de les naus i els mercaders, pelegrins i mariners, és el conegut com Establiments de fet de mar. Un tercer grup, del final del segle XIII, presentat en forma casuística, recull decisions de jurisprudència i qüestions de dret mercantil marítim; és el conegut amb el nom d’Usatges de la mar, i pot funcionar com una unitat. Al principi del segle XIV, s’hi afegí un conjunt de notes, glosses i comentaris d’alguns capítols i ampliacions dels ja existents. Un cinquè grup hi fou agregat posteriorment amb el títol d’Ordinacions de fets d’armada marítima. També té algun escàs element procedent de la Lex Rhodia de iactu. Al segle XIV rebé, a Barcelona, la redacció definitiva, amb la incorporació d’altres texts, com una pragmàtica de Jaume I, ordinacions per al cors, els capítols de Pere III del 1340 i altres texts adventicis, trets de glosses i comentaris.
Els temes dels diversos capítols són: la construcció del vaixell i el seu règim de propietat, el senyor de la nau, el comerciant i la barcada, modalitats d’explotació del vaixell i qüestions de navegabilitat, la càrrega de mercaderia, el règim del nòlit i la responsabilitat del senyor del vaixell, l’organització marítima, incidències ordinàries de la navegació, agermanament, avaria comuna, la depredació a la mar, rendició de comptes, comanda, les assegurances o la banca (taula municipal) i les obligacions generals de les persones que intervenen en aquestes operacions comercials.
Des del punt de vista jurídic, es tracta d’un dret essencialment pactista, que sap reconèixer les màximes atribucions i possibilitats dels contractants, als qui carrega amb responsabilitats igualment màximes, que utilitza amb un criteri modern la institució arbitral i que posteriorment ha tingut un enorme influx en el dret marítim mediterrani i europeu. És una síntesi excel·lent del dret romà amb el gresol de les experiències marítimes i comercials dels segles medievals. Prenent com a referència altres compilacions marítimes del Mediterrani medieval, és capaç de conjugar les exigències de l’equitat amb la concessió de les màximes atribucions al senyor del vaixell amb la contrapartida de la responsabilització corresponent. Al mateix temps, és força original a l’hora de buscar solucions pragmàtiques a situacions d’excepció.
L’àmplia difusió que se’n feu és el millor testimoni de la seva qualitat des del punt de vista jurídic i vivencial. L’any 1279 una bona part d’aquest recull originari ja compilat fou incorporat als Costums de Tortosa.
S’aplicava dins la jurisdicció dels diversos consolats de mar de la Corona d’Aragó, els quals potser solien generar uns tribunals gremials, dedicats específicament a qüestions mercantils. Després del Consolat de València (1283) foren creats els de Mallorca (1343), Barcelona (1347), Tortosa (1363), Girona (1385), Perpinyà (1388) i Sant Feliu de Guíxols (1443).
Tots els manuscrits conservats són en català; el més antic és el de Mallorca (dit de Sant Pere), escrit a la darreria del segle XIV; els restants, del segle XV, són un a València, dos a la Bibliothèque Nationale, de París, un a la Universitat de Càller, un altre a la Biblioteca de Catalunya i el darrer, que havia estat de Pau Font i de Rubinat, és avui a la Casa Sala d’Arenys de Munt.
Les nombroses edicions en català són encapçalades per l’ordre judiciari del consolat de mar de València. La primera és del 1484, possiblement a cura de N. Spindeler; una altra, preparada per Francesc Celelles, que en revisà el text i hi aportà algun nou material, fou publicada el 1494 a cura de Pere Posa; segueixen, al segle XVI, les de Luschner (1502), Joan Rosembach (1518), Carles Amorós (1518), Ballester i Gilio (1523) i Carles Amorós (1540), totes en lletra gòtica, i la de lletra elzeviriana de Sebastià de Cormellas (1592). Entre les edicions modernes, cal fer esment de la de Moliné i Brasés (1914), que reprodueix la del 1494, la de F. Valls i Taberner (1930-31) i la de J.R. Parellada (Castelló, 1955).
Gaudí de tanta autoritat, que es transformà en el codi de la legislació maritimocomercial de la Mediterrània i esdevingué el dret comú en aquelles matèries, i per això fou objecte de moltes traduccions: italiana (Roma, 1519), per Antoni Bladi (Venècia, 1539, 1544, 1549, 1564, 1567, 1576 i 1584), francesa, per François Maysoni (Ais de Provença, 1577), i castellana, per F. Díaz Romano (València, 1539), Gaietà de Pallejà (Barcelona, 1732) i Antoni de Capmany (Madrid, 1791), reeditada el 1965. Encara, al segle XIX, n'hi hagué d’altres d’italianes i franceses (entre aquestes, sobretot la de Pardessus), una d’holandesa, retraduïda de l’italià, angleses i escandinaves. Arribà a tenir més autoritat que les famoses Ordenanzas de Bilbao, i era tinguda en compte arreu com a font de dret fins a les codificacions modernes. Als Països Catalans vigí fins a la promulgació del codi de comerç del 1829.
Bibliografia
- Colón, G.; García, A.: Llibre del Consolat de Mar, 4 vol., Fundació Salvador Vives Casajuana / Fundació Noguera / Rafael Dalmau, Barcelona 1981-87.
- Hernández Izal, S.: “El llibre del Consolat de Mar”, Documents jurídics de la història de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1991, p. 149-162.
- Smith, R.S.: Historia de los Consulados de Mar (1250-1700), Península, Barcelona 1978.
- Valls i Taberner, F. (ed.): Consolat de Mar, Barcino, Barcelona 1930 (“Els Nostres Clàssics”, 27).