És també conegut com a saltiri o, simplement, els Salms. El recull sencer, distribuït en cinc parts, era destinat probablement a acompanyar la lectura sinagogal del Pentateuc, dividit en perícopes repartides en un cicle de tres anys. La compilació fou feta incorporant diversos reculls anteriors, entre els quals se'n destaquen dos: l’un és anomenat “jahvista”, perquè dóna a Déu el nom de Jahvè (salms 3-32 i 34-41), que uns títols tardans atribueixen a David; i l’altre, “elohista”, del nom de Déu, Elohim, compost de tres colleccions atribuïdes als fills de Corè (salms 42-49), a David (salms 51-72) i a Asaf (73-83). Pel que fa a la resta dels Salms, hom sol distingir-hi també altres reculls o grups diversos: un sense títols (salms 92-100), un altre de salms graduals o de pelegrinatge (salms 120-134), i dos d’al·leluiàtics (salms 111-118 i 146-150). És el llibre més citat en el Nou Testament i un dels més usats en la litúrgia.
Les traduccions
Després del Nou Testament és el llibre més traduït de la Bíblia. La més antiga de totes les versions gregues és la dels Setanta (segle III aC), feta sobre un text hebreu menys corromput que el text masorètic actual, però ja difícil, i que la fa inútil com a traducció auxiliar. Altres versions gregues antigues d’utilitat són les d’Àquila, Símmac i Teodoció, fetes també directament sobre el text hebreu vers el sI. De les versions semítiques destaquen el Targum arameu (s. V), que parafraseja prosaicament el text hebreu, i la versió siríaca (Pešità), mediocre traducció d’un text hebreu bastant pròxim al text masorètic (s. II). D’entre les versions llatines (fetes a partir del grec), la més antiga, o Vetus latina, data del segle II. Jeroni (~383) la revisà ràpidament, i donà lloc al Saltiri romà, utilitzat en els cants de la missa romana; una nova revisió profunda que en féu (~387) originà el Saltiri gal·licà, conservat en la Vulgata actual; finalment ell mateix emprengué (~392) una nova versió directa del text hebreu, el Saltiri “iuxta Hebraeos", pràcticament desconeguda, atès que no fou acceptada en la litúrgia. L’Institut Bíblic, sota Pius XII (1945), publicà una nova versió (dita vulgarment Saltiri pià) que fou introduïda en el Breviari romà. La majoria de versions en llengües occidentals medievals i modernes depenien dels texts llatins, i pràcticament fins a l’Humanisme i el Renaixement hom no partí directament de les fonts hebrees.
Versions als Països Catalans
Als Països Catalans, la primera versió catalana del llibre dels Salms coneguda és la del dominicà Romeu Sabruguera, feta abans del 1313 i que és inclosa dins l’anomenada Bíblia de Sevilla. Ultra aquesta versió completa dels salms, hom ha d’esmentar també la publicada el 1480 a Barcelona —treta de la Bíblia publicada a València el 1478 i traduïda per Bonifaci Ferrer— i sobretot, la de Roís de Corella, publicada a Venècia el 1490. D’altra banda, s’arribà a crear una veritable tradició d’impressions dels set salms penitencials, que arribà fins a ben entrat el segle XIX. Es coneixen uns fragments d’una traducció de començament del segle XVI —prohibida per la inquisició fins el 1782— i posteriors del 1678, del 1795 —feta a Menorca— i moltes altres del segle XVIII publicades sense data a Girona, Tortosa, Barcelona, etc. Aconseguí una gran difusió la traducció del rossellonès Pere Marcé i Santaló, publicada a Barcelona el 1806 i reeditada sovint a Barcelona, Perpinyà, Manresa i Vic. Ja a començament del segle XX foren traduïts directament de l’hebreu —fins aleshores eren traduccions fetes a partir de la versió llatina— per Tomàs Sucona i Vallès (Tarragona, 1901); i el 1906 Antoni Bulbena i Tosell en féu una altra versió. El 1932 aparegué la traducció de Bonaventura Ubach i el 1948 la de Carles Cardó, en vers, dins la Fundació Bíblica Catalana. Ultra la versió dels monjos de Montserrat, publicada el 1965, hi ha, finalment, la versió de la Comissió Interdiocesana per a la Versió dels Texts Litúrgics (1968), recollida amb alguns retocs per la Fundació Bíblica Catalana (1968) i per la Bíblia de Montserrat en un sol volum (1970). El 1985 la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya en publicà una nova versió.