El llibre notarial més antic conservat és del 1230. A partir de la constitució de Pere III a la cort de 1351, que prohibí les etceteracions i les abreviacions fora d’ús corrent, els assentaments prengueren més extensió —al començament eren de molta concisió—, però no permetien de refer per ells sols un instrument (esborrany o scaeda conformat pels interessats en presència de testimonis i posat en pública forma generalment en pergamí) perdut o malmès; calia seguir el procediment de refacció. A vegades en aquests llibres els notaris es limitaven a inserir els esborranys amb indicació que fossin tinguts per nòtules o assentament de registre; altres vegades només eren consignats el nom de l’interessat i la referència que a la bossa de la coberta del llibre hi havia la nota, sovint simple scaeda; els fulls en blanc tampoc no eren rars, per la incúria dels notaris. Els llibres s’anaven fent per plecs, i després eren enquadernats; els documents inserits no sempre serven un ordre cronològic. Quan el notari actuava com a escrivà d’una cort, reial o baronial, portava un llibre especial per als afers governatius i judicials, titulat liber curiae.
En la funció merament notarial, si el llibre comprenia tota mena d’instruments rebia el nom de communis, però també n’hi havia d’especials, com els dits testamentorum, capitulorum, etc., o els dedicats a l’enregistrament d’escriptures de determinades famílies o de corporacions o gremis. Els llibres rebien indistintament el nom de manual o liber notularum. Després del 1736, per disposició reial, els instruments que s’inserien en els llibres notarials havien d’ésser en paper timbrat, enters i originals, car eren signats pels interessats i pels testimonis; foren el precedent del futur protocol notarial; els interessats rebien còpies autèntiques. Els notaris col·legiats continuaren l’ús antic fins a les ordinacions reials del 1755, que passaren al registre comú, que ja havia estat establert a Castella el 1503.