Situació i presentació
Limita amb els termes de Caldes de Montbui i Santa Eulàlia de Ronçana (N), Canovelles (NE), Granollers (E), Llicà de Vall (S) i Palau-solità i Plegamans (W), aquest últim pertanyent a la comarca del Vallès Occidental.
El terme s’estén pel curs mitjà de la riera de Tenes, entre la serra divisòria amb la conca del Congost i els municipis de Granollers i Canovelles, a llevant, i les terres més seques i costerudes que confronten amb Caldes de Montbui, a ponent.
El terme comprèn el poble i cap de municipi de Lliçà d’Amunt, el barri de Can Merlès, les caseries de Palaudàries, Santa Justa i la Serra, els ravals de la Cruïlla, el Pla i el Raval d’en Xicota i un gran nombre d’urbanitzacions, entre les quals destaquen les de Ca l’Artigues, Ca l’Esteper, Can Costa, Can Farell, Can Lledó, Can Xicota, Can Rovira, Can Salgot, Palaudalba, la Pineda d’en Feu i Lliçà Centre, algunes de les quals són compartides amb municipis veïns.
Hi arriba una carretera local procedent de Granollers que just al punt on entra al terme es creua amb l’autovia C-17, que travessa el municipi pel seu extrem llevantí i a la qual pot accedir. Una carretera local procedent de Lliçà de Vall creua el municipi i el nucli de sud a nord per entroncar amb la C-1415b de Granollers a Caldes de Montbui i Sabadell, que travessa la part septentrional del terme.
La població i l’economia
La població (lliçanencs), experimentà un creixement significatiu entre les décades de 1960 i 1980, amb les següents dades: 1.151 h el 1960, 1.577 h el 1970 i 2.655 h el 1981. Si bé aquest augment demogràfic respongué a la incipient industrialització del terme i dels municipis veïns, a partir de l’any 1980, en plena crisi industrial, les parcel·lacions dels terrenys que en un principi eren previstes per a l’establiment de segones residències, es convertiren, en molts casos, en residència permanent i fixa a causa de diversos factors, com la proximitat als llocs de treball en els polígons industrials dels municipis veïns, el contacte amb la natura, les millors condicions per a la jubilació o la millor qualitat de vida. Això provocà un considerable augment que es reflexà en els censos posteriors: 5.417 h el 1991 i 10.209 el 2001. L’any 2005 es comptabilitzaren 12.439 h.
Malgrat la preeminència dins l’economia municipal dels sectors serveis i industrial, l’agricultura de secà, situada a les faldes i les carenes de les serres longitudinals, encara mantè una certa importància, amb el conreu de cereals per a gra (ordi, blat, civada), farratge i alguns oliverars i avellaners, encara que aquest conreus, com en altres pobles del Vallès, van pel camí de ser una singular referència històrica, tal com succeí amb el cànem. La intensa urbanització provoca la fragmentació dels pocs espais agrícoles i forestals, que van quedant en espais massa petits i que perden la seva rendibilitat agrícola o el seu valor ecològic.
L’aigua de mines, séquies i pous, afavoreix el regadiu a la plana al·luvial de la riera de Tenes, on encara hi ha força hortalisses. La ramaderia, tradicionalment important, s’ha acabat imposant en l’economia agrària, especialment el bestiar boví, el porcí i l’aviram, en explotacions intensives.
A partir del 1960, Lliçà rebé els efectes de la instal·lació d’indústries en els millors terrenys, propers a la riera de Tenes, ja que fins aleshores les úniques indústries remarcables eren els molins d’en Comes i de Fonolleda i una fàbrica tèxtil llinera, muntada aproximadament l’any 1920. La indústria moderna, molt diversificada, es concentra sobretot a la zona de la carretera de Parets a Bigues, al polígon industrial del Molí d’en Fonolleda, al costat mateix del nucli urbà. Destaquen les empreses pertanyents als sectors metal·lúrgic, mecànic, de la fusta, de les joguines i dels plàstics. El diumenge se celebra el mercat setamanal.
Al municipi, a més dels cicles d’ensenyament obligatori, es poden cursar també estudis de batxillerat i es disposa d’una escola municipal de música. Un centre d’assistència primària (CAP) satisfà les necessitats sanitàries dels seus habitants.
Lliçà d’Amunt s’ha convertit en pocs anys en un municipi d’un tarannà clarament residencial. L’aparició de nombrosos nuclis residencials i de segona residència, sobretot a partir de la dècada de 1970, ha canviat completament la fesomia del terme. Algunes d’aquestes urbanitzacions, de trama anàrquica, han donat un aspecte fragmentat i difús al municipi, que s’ha densificat força des de la dècada de 1980.
El poble de Lliçà d’Amunt
El poble de Lliçà d’Amunt (2.455 h el 2005; 145 m d’altitud) es concentra a la dreta de la riera de Tenes, enlairat sobre la terrassa quaternària, a redós de l’església parroquial, i la masia fortificada o castell de Can Puig, bastit sobre un turó encimbellat que domina el poble. Aquest s’estengué originàriament vers el sud, pel carrer de la Sagrera i, ja al segle XX, segueix el traçat de la carretera de Parets a Bigues i enllaça pel sud amb el barri de Sant Baldiri, mentre que al nord s’edifica a banda i banda de Can Puig, a la carretera i al barri de les Escoles.
La parròquia de Sant Julià, documentada des del principi del segle XI, apareix sovint a la documentació amb un altar de Santa Maria, existent ja el 1075. El 1149 el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja, amb l’assentiment dels seus canonges, va unir l’església i els drets de la parròquia de Sant Julià al monestir de Sant Miquel del Fai, que ja posseïa diferents alous dintre el seu terme. En la donació es reserva només l’obediència a l’església de Barcelona, amb l’obligació d’assistir als sínodes diocesans. Aquesta submissió al priorat del Fai, que era el que presentava els seus rectors, va durar fins el 1751.
L’església que ha pervingut fins a l’actualitat és bàsicament l’església romànica. Fou reedificada a la fi del segle XI, es començà a ampliar al segle XV i se’n reemprengué la reforma al segle següent amb la construcció de les capelles de Sant Abdó i Sant Senén el 1563 i la de Sant Jacint el 1600. Aquestes capelles i d’altres que s’hi afegiren, dedicades al Roser, a sant Isidre i a sant Sebastià, li donaren la disposició actual de tres naus. El campanar fou iniciat entorn del 1508 i la barana superior, que es troba a l’angle NW de la façana, és del 1710. La portada, del segle XVI, és de tipus goticorenaixentista, amb uns caparrons esculpits, que fan de suport a l’arquitrau, i un frontó en forma de gran petxina. L’any 1725 es va refer i unificar el teulat. A la part dreta del temple té adossada una capella i altres dependències. És notable la seva pica baptismal del segle XVI i un conjunt de peces d’orfebreria (veracreu, calzes, bacina, bordons i imatges d’argent).
El cicle de festes i tradicions comença per Nadal, que té com a acte més destacat la tradicional representació dels Pastorets, amb text de J.M. Folch i Torres, amb un primer acte de Jaume Farriol. El 7 de gener se celebra la festa major d’hivern de Sant Julià, i pels volts del 17 la festa de Sant Antoni, amb una mostra de bestiar. La festa major d’estiu se celebra pel setembre, el primer diumenge.
Altres indrets del terme
Santa Justa i Rufina i Sant Baldiri
De l’església parroquial de Sant Julià va dependre molts segles la de Santa Justa i Santa Rufina, situada a la part de llevant del terme, prop de Ca l’Amell Gros, sobre la carretera de Granollers a Caldes. És esmentada per primera vegada el 1072 i, posteriorment, el 1432, any en què, a causa del despoblament (tenia només dos feligresos o famílies), fou unida en qualitat de sufragània a Lliçà d’Amunt. Fins aleshores havia estat parròquia independent i el 1368 s’hi uní com a filial l’antiga parròquia de Sant Cristòfol de Pallars o de les Tempestes, ara simple capella del municipi de Santa Eulàlia de Ronçana. El 1867 Santa Justa i Santa Rufina va perdre la categoria de sufragània i restà com a capella de Lliçà. Algun temps se li digué Santa Justa d’Olivet, perquè era prop de l’antiga vila rural i després casa forta d’Olivet, ara desapareguda, que estenia el seu terme per terres de Canovelles. És un edifici romànic, amb capelles laterals afegides al segle XVI i un portal a migdia que dóna al clos de l’antic cementiri. L’absis, amb arcuacions llombardes, revela que s’aixecà al segle XI. El retaule de l’altar major és al Museu Diocesà de Barcelona. El diumenge següent del 19 de juliol s’hi celebra un aplec, que va ser recuperat el 1980 amb motiu de la reconstrucció de l’ermita, enderrocada el 1936.
Al sud del poble, i en el barri del seu nom, s’alça la capella de Sant Baldiri, un petit edifici rectangular, documentat des del 1727. El dilluns de la Segona Pasqua s’hi celebra un aplec.
Palaudàries i les masies
La demarcació de l’antiga parròquia de Palaudàries, creuada pel torrent de Paiaigua s’estén per la part ponentina del terme. La parròquia de Palaudàries pertany a l’arxiprestat de Mollet, mentre que la de Lliçà és del de la Garriga-l’Ametlla, i és una de les antigues parròquies de la baronia de Montbui, tant o més antiga i amb una història semblant a la de Lliçà d’Amunt. El nom de Palatio Aries és documentat com a vila rural el 904 i la parròquia de Sant Esteve el 1059. Sempre tingué només un terç dels habitants de Lliçà d’Amunt, cosa que explica que en disgregar-se la baronia de Montbui s’unís a Lliçà; en canvi sempre en fou independent en l’aspecte religiós.
L’església de Sant Esteve de Palaudàries fou allargada el 1587 i reformada al segle XVIII, quan sobre el seu cor és construí una espècie de petita torre amb la coberta piramidal per a comunidor. Consta d’una nau amb absis poligonal i una capella per banda. El campanar, potser la part més antiga de l’obra, és una esvelta torre, d’un sol cos amb uns curiosos finestrals apuntats a la part superior (dos al sud i dos al nord).
En la rodalia de Palaudàries, prop de Can Coscó i del torrent del Caganell, es troba la capella de Sant Valerià, al peu de l’antic camí transhumant de Caldes per la Creu de Baduell. L’església és citada el 904 a la vila rural de Martianus i en la de Palatio Aries, amb el nom de Sant Venerandus, que sembla ser un error del notari, car sempre consta dedicada a sant Valerià. Era lloc de molta devoció, amb confraria pròpia. En les visites antigues se li diu Sant Valerià de Roberts i consta que, entre altres relíquies, guardava el calçat i l’espasa de sant Valerià. La capella actual, sense gens de mèrit, és un edifici rectangular que fou reconstruït l’any 1711.
Les cases més significatives històricament i arquitectònicament del terme pertanyen a la zona rural, com la Torre del Pla, Can Feu, Can Comes, Can Merlès, Can Xicota, o Can Dunyó, citades aquestes dues últimes el 1274 i el 1347 respectivament. Algunes han originat petits nuclis, com Can Merlès i el Raval d’en Xicota (450 h el 2005), mentre que en algunes grans heretats de bosc s’han parcel·lat amb urbanitzacions, com ara Ca l’Artigues (1.932 h el 2005), Can Costa, Can Salgot (1.853 h el 2005), Palaudalba, etc.
La història
El lloc de Lliçà d’Amunt surt documentat el 987, però la referència del poble veí de Lliçano Subteriore o de Vall (d’Avall) el 946 pressuposa ja l’existència d’un Lliçà d’Amunt en aquella data. El lloc era, però, habitat de molt abans, com ho indiquen les restes de vil·les romanes a Ca l’Amell Gros i Santa Justa i a la dependència de Sant Valerià. També s’ha localitzat un forn de ceràmica romana a Ca l’Amell Gros i indicis d’habitatge remot a altres indrets del terme.
El terme de Lliçà d’Amunt, integrat per les dues antigues parròquies de Sant Julià i Sant Esteve de Palaudàries, des dels seus orígens coneguts formava part del terme o domini de Montbui, originalment un alou comtal cedit en feu a Gombau de Besora vers el 995. Ambdues parròquies són esmentades nominalment el 1059 quan els comtes Ramon Berenguer I i Almodis van fer les paus amb Mir Geribert i van cedir-li el feu de Montbui que ell reclamava com a part de l’herència de la seva muller Guisla de Besora, filla de Gombau. Aquestes parròquies no es van separar mai més del terme i, després, baronia de Montbui i com a part integrant d’aquesta foren propietat dels descendents de Mir Geribert, els Santmartí, després dels Montbui, dels Planella, de la corona, dels Torrelles i del Consell de Cent de Barcelona (1490-1714) i, finalment, batllia reial. Forma municipi propi des del 1836, data en què es consumà l’esquarterament de l’antic terme de la baronia.