Lliga Catalana

Nom que adoptà la Lliga Regionalista l’any 1933, en reestructurar-se com a partit i incorporar-hi diverses formacions polítiques afins, com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya .

Aquest fet rubricà la vinculació de la Lliga a la República i la incorporació del sector cofessional d’Acció Catalana, quan aquest es negà a continuar formant part d’Acció Catalana Republicana. El nou bloc representava l’alternativa oposada a l’Esquerra Republicana de Catalunya, amb vista a les eleccions del novembre del 1933, que foren un èxit. Això irrità els sectors republicans i esquerrans, que es reorganitzaren per a les eleccions municipals del gener del 1934, on la Lligà sofrí un cert retrocés i una campanya d’agressions, que dugué els seus representants a abandonar el Parlament de Catalunya en senyal de protesta. En absència dels diputats de la Lliga, el Parlament aprovà la llei de Contractes de Conreu, a la qual aquesta s’oposava aferrissadament. Davant els fets que se'n succeïren, la Lliga intentà d’oposar-se a la defecció de la dreta agrària cap a posicions més radicals. No participà en els fets del Sis d'Octubre del 1934 i protestà tímidament contra la retallada de l’autonomia catalana que suposà la victòria del govern, alhora que expressava la seva repulsa envers els revoltats. La Lliga intervingué en els governs de la Generalitat del 1935 (abril) i el 1936 (gener), el segon cop íntegrament format per homes seus i presidit per Fèlix Escalas. Però l’intent d’introducció d’un partit filial de la CEDA — Acció Popular Catalana— en la vida política del Principat trencà el pacte tàcit de col·laboració de la Lliga amb el partit castellà. A les eleccions del febrer del 1936, la Lliga restà privada del sector més dretà, fet que la dugué cap al centre, a la col·laboració amb el Parlament de Catalunya restaurat i a l’acceptació de la llei de Contractes de Conreu. L’esclat de la guerra civil de 1936-39 posà la Lliga en la impossibilitat de seguir l’ideari del camp republicà, i desaparegué; molts dels seus dirigents se n'anaren a l’exili o passaren al bàndol de Franco.