Llíria

Vista panoràmica de Llíria

© Fototeca.cat

Municipi i cap de comarca del Camp de Túria, que ocupa una gran part de la comarca, al camp de Llíria, al seu sector nord-occidental.

És accidentat, al N, pels contraforts meridionals de les serres que separen els Serrans i l’Alt Palància del Camp de Túria (les Ombries, 881 m alt.), i és drenat principalment per les rambles Castellarda i Primera de Llíria, afluents del Túria per l’esquerra. L’àrea no conreada és coberta de pinedes i matollars, en part de propietat municipal, tradicionalment aprofitades com a pasturatges d’hivern pels ramats d’ovins castellans i aragonesos. L’agricultura ocupa més de 13 000 ha. Les 600 ha, que aprofitaven l’aigua de la important font de Sant Vicent, que una xarxa de séquies distribueix, produeixen blat, patates, cebes —de gran anomenada—, blat de moro i taronges i s’han vist ampliades amb l’aigua del pantà de Benaixeve. Al secà predomina la vinya, seguida de garrofers, oliveres, figueres i cereals. Predomina el conreu directe. La ramaderia es limita a uns 3 500 caps de bestiar oví. Les activitats industrials han estat tradicionalment només les derivades de l’agricultura (vi, alcohol, licors, farina) i una fàbrica de teixits de jute, actualment ja tancada. El seu caràcter agrari de secà motivà un estancament demogràfic, que canvià de signe a partir del 1960 amb l’ampliació de la zona de regadiu i, sobretot, amb el creixement de la indústria i els serveis que s’han beneficiat de la proximitat amb València. La ciutat (16 399 h [2006], llirians ; 190 m alt.), centre del Camp de Túria, és al peu dels turons de Sant Miquel (269 m alt.), al S, de Santa Bàrbara (243 m alt.), a l’W, i d’un tossal coronat per les ruïnes de l’antic castell de Llíria . L’església arxiprestal (Santa Maria), amb una monumental façana barroca (obra de Tomàs Lleonard), fou bastida en 1627-72 i consagrada el 1642. Prop del castell hi ha la primitiva església, actualment parroquial, de la Sang (declarada monument nacional), amb arcs transversals, de transició del romànic al gòtic (s. XIII), que conservà fins el 1936 restes de pintures murals, un notable retaule gòtic de Sant Esteve i Sant Vicent, un Sant Crist gòtic, de talla, dos frontals del s. XIII i altres valuoses peces. La casa de la ciutat ocupa l’anomenat palau dels ducs de Llíria, bon exemplar renaixentista del s. XVI. Altres edificis notables són l’antic hospital (església del Bon Pastor), l’església de l’Assumpció, un forn gòtic amb valuosos mosaics del s. XIV i els antics convents franciscà (1573) i trinitari (actual Casa de Caritat). Hi tenen una gran tradició les bandes de música; es destaquen la Unió Musical i la Primitiva, aquesta darrera fundada el 1813. Té estació del ferrocarril de València a Llíria per Riba-roja i del de via estreta de València a Llíria per Paterna. La població té l’origen en el poblat ibèric del turó de Sant Miquel de Llíria, possiblement la ciutat d’Edeta, centre dels edetans, que fou traslladat pels romans a l’actual emplaçament amb el nom de Laurum , després de la destrucció per Sertori del nucli ibèric (s. III aC). Hi ha interessants restes romanes, entre les quals un mosaic amb els treballs d’Hèrcules, trobat al pla de l’Arc i conservat al Museo Arqueológico de Madrid. Jaume I li atorgà carta de poblament el 1252; la vila pertangué a la corona. El 1363 la prengué Pere I de Castella, però fou bescanviada el 1364 per Cocentaina. La pesta del 1647 delmà fortament la població. A la fi de la guerra de Successió, Felip V concedí el ducat de Llíria i Xèrica a FitzJames Stuart. Fou durament atacada per les tropes de Cabrera durant la primera guerra Carlina (1836). El 1885 li fou concedit el títol de ciutat. El municipi comprèn, a més, el santuari de Sant Vicent de Llíria, l’antic monestir de Sant Miquel de Llíria, el despoblat del Mas del Frare, les caseries del Mas del Poll i de Beniali, les masies de l’Espinar i de la Mont-ravana i el nou poble de la Maimona.