La seva superfície total oscil·la entre les 10 i les 500 ha, però la conreable ho fa només entre les 5 i les 100 ha. De fet, el màxim i el mínim de terra productiva s’ajusta sensiblement, segons la seva qualitat, a les possibilitats i les necessitats d’una família. L’espai productiu es divideix en conradís (terra conreable) i marina (bosc o garriga). El conradís és generalment de secà, i és sotmès tradicionalment a un sistema de guaret biennal. És dividit en tres sementers , dels quals només hom en conrea un cada any; dels altres dos, l’un descansa i serveix de terra de pastura (sementer de rostoll), i l’altre és preparat per a la pròxima sembra (sementer de guaret), i és destinat parcialment a la producció de farratge, com el clòver o enclova. Desaparegut pràcticament el caràcter cerealista tradicional i suplantat pel ramader (vaques), els sementers i la seva rotació han perdut importància, i el conreu és més intensiu, centrat bàsicament en els cereals-pinso i el farratge. Els sementers són formats per una sèrie de parcel·les o tanques delimitades per parets de pedra seca, que permeten una ramaderia sense pastor. Nucli central del lloc són les cases , conjunt d’edificacions més o menys agrupades entorn de la casa del parcer ( amo ) i la seva família i dels mossos ( missatges ), d’una gran personalitat arquitectònica i geogràfica; la planta baixa és centrada pel menjador —hi dóna accés sovint la porxada (normalment fins a tres arcs)—, al voltant del qual es disposen les altres dependències (cuina, cambra i estudis —alcoves—, formatgeria, forn de pa, rebost pastador, magatzems, etc); la planta superior, quan no és destinada a l’estada estival dels propietaris ( senyors ), ho sol ésser a graners i a magatzem del formatge; integren també les cases d’altres elements agropecuaris: davant la casa dels pagesos hi ha la quintana, on se situen els corrals per a l’aviram, etc, i prop de la cotxeria, el ramer (dipòsit per a rama i llenya) i la pallissa i, a una distància prudencial, els estables (per a cavalls, ases, etc), les solls i el bouer (per al boví), etc, i les eres per a batre (enrajolades, amb voreres baixes de carreus de marès). Annex a les cases hi sol haver el figueral, destinat bàsicament a l’alimentació dels porcs. Els llocs, esmentats ja en els antics censos i cadastres amb el nom d’alqueria o de rafal, traeixen en llurs noms el poblament rural aràbic anterior a la conquesta catalana (gairebé un 50% de llurs noms tenen aquest origen); actualment constitueixen la forma principal d’ocupació del sòl agrari (fins a un 80%) de Menorca.
m
Agronomia
Cases típiques d’un lloc menorquí
© Fototeca.cat