Llorenç Jiménez-Balaguer

(l’Hospìtalet de Llobregat, Barcelonès, 14 de gener de 1928 — Boulogne-Billancourt, Illa de França, 16 d’abril de 2015)

Llorenç Jiménez-Balaguer

Virginievalerie (CC BY-SA 1.0)

Pintor.

Format a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, company d’estudis de Josep Guinovart i de Joan Brotat, tingué un inici destacat dins el context de postguerra. El 1952 fou presentat per Josep Maria de Sucre i Àngel Marsà en els Cicles Experimentals d’Art Nou de les galeries El Jardín, com un dels “millors temperaments artístics sorgits a casa nostra”. Un any més tard, Sebastià Gasch li dedicà un reportatge de pàgina sencera en Destino. El 1955 fou objecte d’una exposició individual a les Galeries Laietanes. La crítica en destacà l’evolució qualitativa d’una obra que, des d’una figuració tràgica existencial, havia avançat eloqüentment cap a una abstracció primitiva, intensa i lírica. Aquell mateix any participà en la 8a edició dels Salons d’Octubre. El 1956, Joan Eduard Cirlot li dedicà una monografia, i exposà individualment a la Galeria Clan de Madrid. També ho feu a València, on es relacionà amb el Grup Parpalló, i a Manises feu, juntament amb Brotat, rellevants creacions de ceràmica.

El 1960 incorporà la matèria en el seu treball i fou inclòs per José Moreno Galván entre els vint pintors informalistes espanyols més representatius. Al final de la dècada de 1950 viatjà a París, ciutat on fixà la seva residència fins al seu traspàs. A la capital francesa exposà a les galeries Chaudun i Saint Germain (el 1961, amb un text del poeta Stephen Spender). Durant la dècada dels seixanta també exposà a Londres (Savage Gallery, 1961), Copenhaguen (Galerie Toulouse, 1961), Chicago (Joachim Gallery, 1963) i Minneapolis (Dayton’s Gallery, 1969). A França executà nombrosos encàrrecs públics, entre els quals cal destacar els murals per al Centre Hospitalier de Creil (1977).

A partir del 1980, tornà a exposar amb regularitat, a les galeries Vienner i Lina Davidov de París, així com també en diferents galeries de Suïssa, com la Galerie Calart, on el 1990 fou objecte d’una exposició que inclogué un text de Pierre Restany. El 2012 —55 anys després de la seva darrera exposició a Barcelona— la Fundació Vila Casas li dedicà la seva primera exposició retrospectiva. El 2014 exposà al Museu de l’Harmonia de l’Hospitalet i el 2016, ja pòstumament, al Museu de Montserrat i al Centre d’Art Tecla Sala.