Vida i obra
Després d’estudiar gramàtica i filosofia a València i jurisprudència a Salamanca, es doctorà a la Universitat de València (1638). Exercí l’advocacia, i el 1646 Felip IV el nomenà assessor criminal de la governació de València; un any després, passà a ser advocat fiscal de la Reial Audiència, on ascendí, el 1649, a jutge de la sala del crim i, el 1652, a jutge civil. El 1650 rebé l’hàbit de cavaller de l’orde de Montesa. El 1659 passà a Madrid, com a alcalde de casa i cort, el 1668 fou conseller d’Índies i el 1671 passà a regent del Consell d’Aragó. És, per tant, un exemple destacat del buròcrata al servei de l’Estat, que, a través del seu cursus honorum, assolí un estament de relleu en la societat.
A més de jurista, fou polígraf i humanista, amb interessos en diversos camps del coneixement. Fruit d’aquestes inquietuds n’ha pervingut una considerable producció poètica i prosística. En el camp de la poesia, l’autor no passa de ser un discret versificador de circumstàncies i allò més remarcable n’és, potser, el fet que continuà usant la llengua pròpia del país en les seves composicions.
Per contra, reeixí com a escriptor en l’àmbit dels estudis jurídics, alguns dels quals interessen especialment a la historiografia, pel fet que són d’iniciació o recullen altres qüestions de caràcter històric. Aquests estudis són: De regimine urbis ac regni Valentiae, sive selectarum interpretationum ad principaliores foros eiusdem, tractatus (Lió, 1654-56, en 2 vol.; posteriorment, augmentat, en un de sol editat el 1677 i el 1704), on exposa idees lingüístiques secessionistes respecte del català, Tractatus de re criminali sive controversiarum usu frequentium in causis criminalibus, cum earum decisionibus tam in aula suprema ac Hispania criminum quam in summo senatu Novi Orbis (Lió, 1676 i 1725) i un altre sobre la Práctica civil, que sembla que no arribà a editar.
Una de les obres més importants per a la historiografia és el seu Tratado de la celebración de cortes generales del reino de Valencia (1677), el qual, dedicat a Joan d’Àustria, pretenia recollir la part teòrica quan se celebressin les previsibles corts valencianes que demanaven els poders locals, tot seguint els corrents neoforalistes que prengueren major relleu en el regnat de Carles II, tant a Aragó i a Catalunya com a València. Aquest volum és un estudi de les corts forals valencianes: s’hi tracten aspectes generals, com ara qui pot convocar-les, els braços que les formen, el jurament que han de fer els reis en començar a regnar, la conservació dels furs i privilegis del Regne valencià, els representants de cada braç i la diferència entre els braços i els estaments, altres qüestions més protocol·làries, el funcionament de les corts quan es troben reunides i, en especial, les diverses categories de lleis que s’hi poden promulgar i el seu incompliment (o contrafurs). Fou el text jurídic que preparà la celebració de les corts valencianes sota l’empara de Joan d’Àustria i, per extensió, del seu germanastre, el rei Carles II. D’aquesta obra hi ha una reimpressió en facsímil, feta a València el 1982. Molt més clarament historiogràfica és la revisió que sembla que feu del Sumari de la successió dels ínclits reys de València i la seva tercera edició, segons l’opinió de Mateu i Llopis.
D’altra banda, és autor de dos llibres de festes que segueixen les característiques d’aquest gènere: Relación en que la esclarecida religión y ínclita cavallería de Nuestra Señora de Montesa y San Jorge de Alfama da cuenta al rey nuestro señor, Felipe IV, su administrador perpetuo, del voto y juramento que hizo en Valencia... (1653) i Festivas demonstraciones que el excelentissimo señor duque de Montalto, virrey de Valencia, su real consejo, reyno y ciudad, hicieron por el nacimiento del príncipe de España, don Felipe Próspero (1658). Redactà una Crítica de reflexión y censura de las censuras. Fantasía apologética y moral (València 1658), contra els atacs antivalencians continguts en El Criticón de Gracián.
Com a mostra de la seva erudició, cal dir que participà amb dues obres en la polèmica sobre la pàtria de sant Llorenç, que alguns situaven a Osca i uns altres a València; i, encara, traduí del llatí al castellà alguns textos més de caràcter moral i religiós. També realitzà algunes traduccions al castellà de textos en català medieval. Feu diverses traduccions del llatí i l’italià al castellà i del català al castellà, com una versió fragmentària del Llibre dels feits de Jaume I —perduda— i una traducció dels versos de Jaume Roig al seu conegut Espill, que en versió de l’autor porta per títol Libro de los consejos del maestro Jaime Roig, poeta valenciano. Escribióle en lengua lemosina y yo le traduxe para que mis hijos le puedan entender. En Madrid, año de 1665. Aquesta obra, que es donava per perduda a mitjan segle XVIII, aparegué després a la biblioteca de Nicolás Böhl de Faber i més tard passà a la Biblioteca Nacional de Madrid. La traducció fou publicada per Miquel i Planas (1936-42). En un manuscrit autògraf es conserven una comèdia calderoniana (Dos verdades encontradas), i vuitanta-cinc poesies castellanes i setze de catalanes, la major part relacionades amb certàmens i celebracions festives. Entre les catalanes hi ha sonets fets amb monosíl·labs, col·loquis cultes, poemes mitològics, satírics i religiosos, etc., tots de factura reeixida i expressió natural.
El seu germà Isidor Mateu i Sanç (València ~1620 — 1687) guanyà premis en certàmens literaris valencians del 1665 i el 1667, i poesies seves, en castellà, català, llatí i italià, figuren en les relacions de festes del 1656 i el 1659.
Bibliografia
- Costa-Reus, M.N. (2001): “Els tempteigs de Llorenç Matheu i Sanç, traductor en castellà de l’Spill de Jaume Roig”. Caplletra, 31, p. 89-100.
- Mateu i Llopis, F. (1988): “La Regum valentinorum compendiosa notitia de Lorenzo Matheu y Sanz”, Homenatge al doctor Sebastià Garcia Martínez, vol. II. València, p. 29-241.
- Romeu i Figueras, J. (1978): “Poesies en català de Llorenç Matheu i Sanç, autor valencià del segle XVII”, Els Marges, 14, 1978 (1979), p. 97-111; i 16, 1979 (1980), p. 65-92.
- Romeu i Figueras, J. (1991): Poesia en el context cultural del segle XVI al XVIII. 2 vol. Barcelona, Curial, vol. II, p. 36-103.