Situació i presentació
Limita amb els termes de Blanes (W), Tossa de Mar (E) i Vidreres (N-NE), així com amb un petit sector dels termes de Maçanet de la Selva (N) i Tordera (NW), aquest últim pertanyent al Maresme.Morfològicament, la regió forma part del batòlit granític de la Serralada Litoral que constitueix la marina selvatana. Els materials granítics formen un front abrupte amb esculls per la banda de mar i un seguit de turons de poca alçària vers l’interior, com el Montbarbat (332 m, al NW), el turó de Rossell (340 m, al NE), el puig d’en Pla (338 m), el Montgròs (332 m) i el puig d’Altamira (350 m, al N). El litoral és format per una successió de cales i penya-segats que, de llevant a ponent s’anomenen: Cala Morisca (al límit amb Tossa), la cova de les Falzies, la punta dels Calafats (o cap de Baulenes), la platja de Canyelles, un llarg espadat de dificil accés des de terra interromput per alguna caleta, com Cala Grau, la cala d’en Simó, la d’en Trons i es Frares, la gran platja de Lloret (entre la riera de Pegueres i la de Lloret, i entre la Caleta i la punta de sa Caravera), un altre penya-segat on es dreça el castell de Lloret o de Sant Joan, la punta i la platja de Fenals, molt àmplia, la punta d’en Sureda, la platja de la Boadella i la punta i la platja de Santa Cristina (damunt la qual s’alça el conegut santuari); i finalment la punta del Canó i la platja de Treumal (al límit amb Blanes).El territori és molt muntanyós, excepte algun trosset planer o poc accidentat al final de les valls de Fenals (on desemboca la riera de Passapera, procedent de Sant Pere del Bosc) i de Lloret. La riera de Lloret es forma als vessants de les muntanyes del N del terme i rep, prop de les Alegries, les rieres de Montbarbat i de Rossell. El bosc, ocupa una bona part del municipi i està format principalment per pinedes i suredes.
El terme comprèn la vila de Lloret de Mar, cap del municipi, el veïnat de les Alegries, el barri de Lloret de Dalt, la caseria de Sant Pere del Bosc i nombroses urbanitzacions entre les que destaquen Canyelles, el Mas Rossell, Santa Cristina, Fenals, Pegueres, la Montgoda, Rocagrossa o Serrabrava.
El municipi es comunica mitjançant una carretera derivada de l’N-II, que ressegueix tota la costa, de Malgrat de Mar a Sant Feliu de Guíxols per Blanes, Lloret i Tossa. La carretera C-63 arranca de la vila i travessa tot el terme en direcció N, comunicant-lo amb nusos tant importants com l’N-II i l’AP-7, prop de Vidreres, i amb la carretera C-25 (Eix Transversal), sobre Santa Coloma de Farners. El municipi disposa d’un petit port esportiu: l’embarcador de les Canyelles, situat a llevant de la vila, a la cala del mateix nom.
El topònim (Loredo i Laureto en els documents antics en llatí) procedeix sens dubte de Lauretum, fitònim que significa “lloredar” i per això figura un llorer en l’escut de la vila.
La població i l’economia
El passeig de Mar, ornat amb palmeres, davant la platja de Lloret de Mar
© Fototeca.cat
L’evolució de la població (lloretencs) és de signe clarament ascendent des del segle XVIII, en què passà de 819 h el 1718 a 2.573 el 1787. Durant tota la primera meitat del segle XIX continuà augmentant, fins a 4.170 h el 1857. La regressió mercantil que culminà amb la independència de Cuba i les Filipines comportà una davallada de la població (3.318 h el 1887 i 2.955 el 1920), que es recuperà posteriorment (3.330 h el 1936) i tornà a davallar durant els anys de postguerra. La recuperació definitiva no s’inicià fins a l’arribada del turisme en massa, a partir de la dècada de 1950, i sobretot el 1960 (3.627 h), en què l’augment demogràfic es disparà (8.186 h el 1975, 14.567 el 1986, 15.018 el 1991, 21.589 el 2001 i 29.445 h el 2005). A l’estiu, però, amb l’arribada massiva de turistes, la població pot arribar a multiplicar-se per deu.
Predomina la població ocupada en el sector de serveis i en menor mesura en la indústria i la construcció. L’agricultura i la ramaderia sempre han estat escasses al terme. Les activitats industrials tradicionals han anat desapareixent (teixits de lli al segle XVIII, puntes de coixí i taps de suro al XIX i gèneres de punt més endavant) a mesura que es desenvolupava desorbitadament el sector de serveis i de la construcció a conseqüència de l’onada turística. Es manté encara una certa activitat industrial en els rams alimentari, de la mecànica i els carburants. L’activitat constructora ha disminuït considerablement, amb l’estancament del fenomen turístic.
Vista de Lloret de Mar
© Fototeca.cat
En els darrers decennis, el fenomen més transcendental de l’economia del municipi de Lloret, que n'ha canviat radicalment el paisatge i la manera de viure, ha estat l’extraordinària incidència del turisme de masses. L’increment demogràfic no dona idea del fabulós desenvolupament urbanístic de Lloret, esperonat per una ingent allau de forasters a partir de la dècada de 1960. S’han construït innombrables edificis a un ritme vertiginós i en pocs anys la fisonomia tradicional de la població ha canviat brutalment.
Lloret s’ha convertit en una de les primeres ciutats hoteleres i de destinacions turístiques de l’Estat espanyol i disposa d’un gran nombre de places hoteleres distribuïdes en hotels, pensions i càmpings, així com nombrosos allotjaments paraturístics (apartaments i residències secundàries) i establiments relacionats amb el lleure i el turisme. Avui, superat el boom turístic de les últimes dècades del segle XX, Lloret ha esdevingut un destí totalment consolidat i “madur” que experimenta un estancament del seu poder d’atracció turística. Igualment, pel que fa a l’urbanisme i el seu impacte en l, han començat a sentir-se ja els efectes negatius d’un creixement desenfrenat, precipitat i poc planificat.
El mercat setmanal se celebra el dimarts i el segon diumenge de cada mes se'n celebra un de brocanters. Cal esmentar la fira dels Sants Metges, el segon diumenge de desembre, que exposa productes artesanals i herbes medicinals, la Fira Medieval, pel novembre, i la fira del Dibuix, la Pintura i la Fotografia, el juliol.
Lloret disposa de bones infraestructures esportives, així com un camp de golf i un important parc aquàtic. Ha esdevingut un punt de trobada important per a múltiples competicions esportives, d’àmbit estatal i internacional, com la volta a Catalunya de ciclisme. Un altre atractiu turístic és el casino de Lloret de Mar.
L’ensenyament és cobert fins al batxillerat en diversos centres, tant públics com privats, que ofereixen també cicles formatius de grau mitjà i superior. Un centre s’ocupa exclusivament d’impartir cicles formatius relacionats amb el ram de l’hosteleria. Pel que fa als serveis sanitaris, Lloret disposa d’un centre d’assistència primària (CAP) i de l’Hospital Municipal de Lloret de Mar.
La vila de Lloret de Mar
Morfologia urbana
La vila de Lloret de Mar (29.122 h el 2006) s’estén davant la platja del mateix nom, entre la punta de la Caravera (prop de la qual desemboca la riera de Lloret) a ponent i la Caleta a llevant. Davant la platja hi ha el passeig de Mar, entre l’edifici de la casa de la vila (W) i la Casa Garriga (E), ornat amb palmeres. La urbanització d’aquest sector es dugué a terme durant la segona meitat del segle XIX, quan s’enderrocaren els antics murs i portals que defensaven el nucli vell, sota la direcció dels arquitectes Martí Sureda i Fèlix de Azúa.
Entre els edificis civils destaquen la casa de la vila, d’estil neoclàssic, construïda segons els planells de l’arquitecte Félix de Azúa entre 1868 i 1872, a qui també s’han d’atribuïr el palauet Pujol-Farnés i la casa anomenada el Liceu, del 1867. Altres construccions d’interés són la Casa Cabanyes Font, típica casa senyorial construïda al 1887 i adquirida per l’ajuntament al 1982, la casa Garriga, que allotja el Centre Verdaguer, construïda el 1887 i pertanyent a una coneguda familia de Lloret que va emigrar a Cuba i el cementiri (1900), amb remarcables construccions funeràries d’estil modernista de l’escola d’Antoni Gaudí, entre les quals destaquen les del panteó de la família Nonell, d’Ismael Smith, deixeble de Josep Llimona. Durant aquest període s’urbanitzà també la plaça d’Espanya, la rambla de Romà Barnés i els carrers de Mar de Venècia i de Sant Pere. També s’instal·laren a Lloret els col·legis de la congregació de l’Immaculat Cor de Maria (1875) i de les religioses franceses de la Immaculada Concepció (1903), que encara perduren. Els darrers anys, però, la senyorial fesomia d’aquella època s’ha vist sensiblement modificada per noves construccions enfocades al turisme, principalment blocs d’apartaments i hotels.
L’època d’esplendor econòmica resultant del comerç marítim, de les drassanes i de les fortunes acumulades pels lloretencs a Amèrica, permeté no només la renovació urbanística de la població, si no també el descobriment de Lloret, ja abans de la popularització de la Costa Brava, per part d’artistes i escriptors, alguns d’ells figures destacades del Noucentisme, com l’escriptor Joaquim Ruyra, l’aquarel·lista Joan Llaverias i el músic Joan B. Lambert.
Vista des del mar del Castell d'en Plaja (Lloret de Mar)
© Anastasiya Bodnar
En la fesomia de la vila destaca també l’anomenat Castell d’en Platja, edifici privat en forma de castell que data del final de la Guerra Civil Espanyola i que s’ha convertit amb el pas del temps en la representació més popularitzada de la vila de Lloret, confonent-se, potser amb massa freqüència, amb un castell medieval. Aquest edifici, situat al final de la platja de Sa Caleta, és en realitat una casa-castell construïda per l'industrial gironí Narcís Plaja. El projecte, de l'any 1935, fou obra de l'arquitecte gironí Isidor Bosch. Les obres de construcció, però, no es varen acabar fins els anys quaranta.
Al centre de la vila hi ha l’església parroquial de Sant Romà, acabada el 1522, amb un retaule major pintat per Pere Serafí amb la col·laboració de Jaume Fontanet (1548). Fou modificada i desfigurada en 1910-16 per l’arquitecte Bonaventura Conill, de família lloretenca, que bastí la capella del Santíssim amb una cúpula i mosaics modernistes, i destruïda per dins el 1936, amb la desaparició de nombroses obres d’art.
Al promontori que separa la vila de la platja de Fenals s’aixequen les poques restes del castell de Sant Joan (dit així per l’advocació que tingué la capella del castell) o de Lloret. Fou molt malmès pels genovesos (el 1353) i pels anglesos (el 1805), que n'esfondraren el mur i la part de mar de la torre mestra. Les tempestes del 1840 i del 1923 el malmeteren encara més, i les obres d’una urbanització que l’envolta n'acabaren de destruir la base.
La cultura i el folklore
El Centre Cultural Verdaguer organitza exposicions temporals i permanents i es destina també a recepcions i esdeveniments culturals. Conserva el mobiliari original a part d’una exposició de maquetisme naval i dibuixos del pintor Joan Llaberia. El Museu Rural Català, al carrer del Sepulcre Romà, és una col.lecció privada que exposa molts dels antics utillatges que s’utilitzaven a les cases de pagès en l’agricultura i la ramaderia. El Teatre Municipal de Lloret programa de forma habitual espectacles teatrals i dansa.
La primera gran celebració de l’any a la vila de Lloret és la festa de Sant Antoni Abat, pel gener, en data variable i se celebra amb una processó de genets, la benedicció dels animals i la cercavila dels Tres Tombs. El 24 de juliol se celebra la festa major, vinculada a la festivitat de Santa Cristina, que veneren al santuari que en duu el nom. Té un especial encant l’antic ball (data del segle XVI) de la plaça o de les almorratxes, que avui dia es balla a l’esplanada de l’ajuntament, en commemoració de la presa de possessió dels obrers i obreres del santuari. Com d’altres balls rituals d’aquesta mena, s’inicia amb un ritme lent i solemne i s’acaba amb una trencadissa d’almorratxes que porten els balladors i amb un “toquem a córrer” de ritme viu. En aquesta diada té lloc també la processó marítima dita de sa Relíquia, d’antiquíssima tradició, en què les diverses confraries de la vila, presidides per la imatge i la relíquia de la santa conservades a la parròquia, són dutes al santuari amb barques enramades, acompanyades de músics, per tornar novament en processó cap a la vila després de l’ofici i l’esmorzar.
La vigília del 29 de juny, diada de Sant Pere, fan un cremat i canten havaneres al barri dels pescadors i el 18 de novembre són les festes de Sant Romà, considerades la festa major d’hivern. També són força destacables el Carnaval de Lloret, el febrer, l’aplec anual de sardanes, el primer diumenge de maig i diverses marxes populars, que apleguen una gran concurrència. Tenen força anomenada la Marxa a les Platges de Lloret, l’últim diumenge de setembre, la Marxa a les Ermites, per les diferents ermites del terme, l’últim diumenge de març i la marxa al santuari de Sant Pere del Bosc, el diumenge abans del 18 de novembre (festa major d’hivern).
Finalment s’ha recuperat la festa anomenada “Tirada a l’Art”, en que es pesca amb xarxa prop de la platja i després es fa un dinar amb el que s’ha recollit. Se celebra els primers diumenges de desembre i febrer.
Altres indrets del terme
L’antiga església parroquial és a l’indret dit sa Sagrera, a uns 3 km de la vila, prop de la carretera de Vidreres. Fou consagrada el 1079, però no conserva pràcticament cap vestigi de l’època romànica, ja que fou molt reformada als segles XVII i XVIII. Quan perdé la parroquialitat (1522) li fou adscrit el benefici de Santa Maria i hi continuà el culte per a la pagesia. Des del començament del segle XVIII rep el nom de Santa Maria de les Alegries. S'hi celebren aplecs l’1 de maig (aplec del Traginer) i el diumenge proper al 8 de setembre, diada de les Mare de Déus Trobades. A l’extrem de ponent del terme hi ha l’antiga església de Sant Pere del Bosc, dita també de Sant Pere Salou, esmentada al segle XIV, on segons una tradició recollida i ampliada al segle XIX hi hagué un monestir benedictí fins el 1694; sembla que en realitat eren uns ermitans regits per un estatut benedictí que després del 1694 es fusionaren amb la comunitat de Sant Pere de Galligants. El 1860, un lloretenc enriquit a Amèrica, Nicolau Font i Maig, dit el comte de Jaruco, adquirí terres i capella (reedificada el 1767) i fundà el santuari de la Mare de Déu de Gràcia (decorada per Enric Monserdà), prop del qual Puig i Cadafalch planejà un pedró de la Mare de Déu i una creu de terme. Les obres foren beneïdes el 1898 i Jacint Verdaguer compongué un càntic per a l’ocasió. El 1904, mort ja mossèn Cinto, Nicolau Font feu bastir un monument al poeta dit L’Àngel, amb un medalló de bronze d’Eusebi Arnau.
El santuari de Santa Cristina és un actiu centre de devoció que domina la costa entre la platja del mateix nom, dita també de Vallarnau, avui ocupada per instal·lacions turístiques, i la de Treumal, prop del terme de Blanes. És conegut ja com a ermita el 1376. La creixent devoció popular portà el 1764 a iniciar les obres d’un nou santuari, costejat per tota la població, que fou acabat el 1772: té planta de creu llatina, tres capelles laterals per banda i és coronat per una airosa cúpula. El 1786 li fou afegit el cambril. A més de les festes patronals ja esmentades, s’hi celebra l’aplec dels Perdons el segon diumenge de Quaresma, que data del segle XVI, amb ballades de sardanes a l’entorn del famós Pi de Santa Cristina, una caminada per diverses cales i una arrossada multitudinària.
Prop de la població hi ha l’antiga església de Sant Quirze, esmentada ja el 1079 quan es consagrà la primitiva parròquia. És l´ermita més antiga de Lloret i conserva elements de la construcció primitiva i algunes restes paleocristianes. S'hi celebra un aplec el diumenge pròxim al 16 de juny.
Davant la platja de la Boadella hi ha els Jardins de Santa Clotilde, de propietat municipal, dissenyats seguint les línies de la Renaixença Italiana: terrasses amb vistes àmplies i flora autòctona harmònicament combinada amb el grup de sirenes de l’escultora Maria Llimona; la casa és decorada pel pintor Domènec Carles.
Entre les restes arqueològiques més destacables cal esmentar el Sepulcre Romà, monument fúnebre romà que es pot datar probablement als segles II o III dC. Es compon de tres cossos: l’inferior o basament, que descansa sobre la roca del sòl; el central, on hi ha una fornícula que contenia les cendres del difunt, i el superior, que coronava el conjunt amb una cornisa i plataforma. Als voltants d’aquest s’han trobat també d’altres en terra ments, un ungüentari de vidre i fragments de va sos romans amb relleus. Prop de l’església de Sant Quirze, en excavacions fetes a la fi del segle XIX, aparegueren trossos de ceràmica, àmfores, una moneda del temps de Constantí i 34 esquelets, tot d’època romana. Encara s’han trobat restes de la mateixa època a les Alegries, Canyelles i prop de Santa Cristina. Amb tot, aquests vestigis no indiquen necessàriament un nucli important de població romana, com s’havia pretès.
Al terme es conserven encara restes de dos importants poblats ibèrics, el poblat de Montbarbat, del segle IV-III aC (al trifini entre Lloret, Tordera i Maçanet), on s’han trobat fragments de ceràmica Atica, el que proba l’influència grega d’aquesta part de la comarca i el del Puig de Castellet, del s. III aC, fortificat, habitat durant uns 40 anys del 250 al 210 aC, i abandonat a finals de la se gona guerra Púnica. Es creu que es tracta d’un assentament militar de vigilància i control de la costa i del interior proper, habitat per guerrers i les seves families, i molt probablement depenent del proper assentament de Montbarbat. S'hi conserven restes de murs d’habitatges i de ceràmica, dels tipus dits de la costa, gris-negrenca.
La història
L’ocupació humana prehistòrica del terme de Lloret és indubtable: han aparegut algunes fletxes, destrals i ganivets del període neolític i, ja en època ibèrica, es confirma l’existència dels primers hàbitats permanents als poblats del puig del Castellet (2 km al N de la vila) i Montbarbat, poblats datables al segle III aC.
De l’època romana són les restes del ja esmentat monument sepulcral trobat a la sortida de la vila, prop de la carretera de Tossa, al paratge dit els Avellaners de Can Sala. Construcció molt similar al sepulcre romà de Vilablareix i també a la famosa Torre dels Escipions de Tarragona.
El primer document que testimonia l’existència del lloc o terme a l’edat mitjana és de l’any 966 (el 1966 la vila celebrà el mil·lenari); es tracta d’una escriptura per la qual els marmessors del comte Miró restitueixen al monestir de Ripoll la vall de Tossa, que limita a ponent in termino de Loredo sive in rivo de Canelles. Lloret degué mantenir-se sota jurisdicció comtal, ja que el 1002 consta en un document conservat a l’Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar que el comte Ramon Borrell segregà del terme de Maçanet l’alou que vocant Lauredo i el dona al vescomte de Girona Sunifred I; aquest terme s’estenia des de Sant Daniel (Tordera) i el castell de Forcadell (Blanes) fins a Maçanet, Caulès de Vidreres i Tossa.
A mitjan segle XI aquest alou fou infeudat pels vescomtes de Girona (després fusionats amb la casa de Cabrera) al magnat Humbert Odó de Montseny (dit també Humbert de Sesagudes), senyor dels castells de les Agudes, Montpalau i Palafolls. Humbert i la seva muller Sicarda (neta probablement de Sunifred, vescomte de Girona) feren bastir el castell de Lloret, del qual resten encara les ruïnes al promontori que domina la vila per ponent, entre les platges de Lloret i de Fenals. El 1079 és esmentat aquest castell amb motiu de la consagració, a càrrec del bisbe de Girona Berenguer Guifre de Cerdanya, de la capella de Sant Joan del castell i de la primitiva parròquia de Sant Romà de Lloret, situada terra endins, a uns 3 km de la costa, a l’indret dit després de les Alegries.Sicarda, vídua ja d’Humbert, morí el 1103 al castell de Lloret,que deixà en indivís al seu fill Bernat, bisbe de Girona (1094-1111), i al gendre Gausfred, senyor del castell de Palafolls. La part del bisbe passà per testament al patrimoni del capítol canonical de la seu de Girona i la part dels Palafolls fou primer pignorada per Bernat de Palafolls (1171) al mateix capítol, i pocs anys després (1217) cedida en propietat per Guillem de Palafolls al seu germà Ramon de Palafolls, aleshores bisbe de Girona. Així és com el castell de Lloret s’integrà plenament en la senyoria eclesiàstica del capítol de la seu gironina.
Aquest governava la jurisdicció per mitjà del canonge paborde anomenat dins la seu gironina el paborde de novembre (els pabordes eren dotze), però el 1325 la jurisdicció alta o criminal passà a la casa de Montcada per donació de Jaume II a Ot de Montcada, senyor de la baronia veïna de Llagostera. Aquesta donació suscità llargs litigis entre els Montcada i el capítol catedralici, que intentà de resoldre'ls el 1657 mitjançant l’adquisició de la dita jurisdicció criminal als Montcada per 500 dobles d’or, cosa que no s’arribà a complir: el 1698 la jurisdicció civil de Lloret figura encara a càrrec del paborde de la Seu i la criminal a càrrec del comte de Montagut, successor dels Montcada. Des del segle XII el castell tingué castlans d’una dinastia que adoptà el cognom de Lloret. El darrer d’aquests castlans fou Guillem Ramon de Lloret: després del primer quart del segle XIV deixaren d’existir, com en molts d’altres indrets de Catalunya, pels problemes que creaven als barons.
Mentrestant, els vassalls de la baronia del terme del castell de Lloret (que el 1378 tenia 67 focs entre la parròquia de Sant Romà de Lloret i part de la de Sant Esteve de Caulès) eren obligats a prestar homenatge i jurament de fidelitat al paborde, i sotmesos, com registra l’historiador Pons i Guri, a l’ajut militar d’host i cavalcada, a la servitud de guaita i bada al castell en temps de guerra, a concórrer al viafora o sometent, al treball a les obres foranes, torre mestra i valls del castell, al dret i obligació de recollita (de recollir-se al castell amb els béns mobles, joies i bestiar en cas de guerra), a pagar una colla d’impostos (blat d’acapte, talles i questes, etc.), i als monopolis de la baronia, com el de la far ga de destret (on havien d’adquirir i adobar les eines) i el del vi vell (no podien vendre el vi de la pròpia collita fins que la pabordia hagués venut el seu).
Hi ha indicis de resistència pagesa i vilatana des del segle XIV, quan els lloretencs es negaren a la recollita, a la servitud de guaita i bada i a les obres de reparació del castell, cosa que motivà un plet iniciat el 1374 i resolt per la sentència arbitral de l’11 de juny de 1378, favorable al capítol gironí, sentència que els juristes consideren un precedent sobre els drets dels castells termenats de la Catalunya Vella (és esmentada en compilacions del dret de Girona).
Tornem a tenir proves de la mateixa actitud de resistència a mitjan segle XV, a l’època de les lluites dels remences contra l’ordre feudal. El 1446 la reina Maria, lloctinent d’Alfons el Magnànim, concedia ajuda als habitants de Lloret per a gestionar llur separació del patrimoni capitular de Girona i passar al domini de la corona, i arribà a amenaçar el capítol pels inconvenients que oposava als súbdits interessats a reunir-se per prendre acords i recaptar diners per a les despeses del plet. El 1451 hi hagué avalots que degeneraren en violència entre els oficials de la pabordia i els lloretencs, dels quals resultà mort Gaspar Guinard, cap dels revoltats.
Continuaren al llarg del temps els intents de deslliurar-se del lligam feudal i passar a ser una vila reial, cosa que no s’aconseguí fins al cap de més de tres segles: el 1788 pescadors i mariners es negaven a pagar drets de pesca i de ribatge al capítol, però la vila no fou incorporada a la corona fins després d’un llarg i costós plet iniciat el 1790, que durà dotze anys, ja a les acaballes del sistema jurisdiccional de l’Antic Règim.
Fins al segle XIV el terme fou eminentment rural. Una bona part dels habitants vivien disseminats en masos o bordes, adscrits a la terra en la condició de pagesos de remença. Però ja abans del 1346 tenim notícia d’un petit nucli urbà al grau o port, que tenia 35 focs abans de la Pesta Negra del 1348. A conseqüència d’aquesta catàstrofe demogràfica i de la incursió dels genovesos el 1353 en aquest sector de la costa, amb el saqueig del poblat marítim i l’incendi del castell, la població degué reduir-se considerablement, però el 1374 ja hi ha 38 cases en el que hom anomena port i vila de Lloret, que passen a quasi 50 al final del segle.
La incipient vila era constituïda per dos carrers paral·lels que ocupaven la zona on avui hi ha els carrers de Sant Marc, Santa Cristina i una petita part dels de l’Hospital i Sant Romà, lluny encara de sa Carbonera.
L’expansió del poblament cap al litoral, ocupant terrenys que havien estat coberts per la mar, motivà la creació, el 1445, d’un hospital de pobres i pelegrins pagat per mitjà d’una talla entre els veïns de Lloret i, sobretot, el trasllat de l’església parroquial (tan allunyada de la concentració urbana) a la vila. Hom decidí de bastir-la a l’indret dit sa Carbonera, aleshores a l’extrem de llevant del nucli (l’extrem de ponent s’anomenava el Cap de la Vila). La primera pedra fou beneïda pel bisbe de Girona Guillem Ramon de Boïl el 22 de juliol de 1509 i les obres foren encomanades als mestres de cases i picapedrers gironins Bartomeu Rufí (pare i fill) i a Pere Capvern. El trasllat del Santíssim Sagrament, les fonts baptismals i les campanes des de l’església vella fou fet el 1522.
El desenvolupament de la població marinera fou accidentalment torbat per greus incursions de rapinya i flagells diversos: epidèmies, fams, temporals, ect. El 1534, els turcs desembarcaven a Lloret i saquejaven les cases de la vila. La vila, desproveïda de muralles a diferència de Blanes o Tossa, es defensava amb una simple palissada d’estaques ran de mar, i obtingué permisos de la monarquia (1570 i 1591) per a imposar determinades taxes per a obres de fortificació. Finalment fou bastida una fortalesa sota la direcció del mestre Joan Burgada, acabada el 1601, a la plaça de la Torre, consistent en una gran torre de planta circular amb torricons, campanes i peces d’artilleria. Els darrers dies de l’any 1607 un greu temporal destruí moltes cases i la mateixa fortalesa.El llibre dels Milloraments, escrit pel rector Jaume Felip Gibert a la fi del mateix segle XVI, dona compte del redreç o ordinació del regisme municipal de la vila, que passà del primitiu sistema de consell obert o Universitat dels homes de Lloret a una nova estructuració de la representació permanent. Del mateix autor són unes ordinacions per a l’ensenyament de minyons i de la primera Consueta (1592) de la parròquia de Lloret, amb precioses notícies sobre els costums i l’organització de la vila.
Durant el segle XVIII la població s’enriquí, els patrons i els mariners viatjaven pels ports de la Mediterrània i pels volts del 1778 emprengueren els primers viatges cap als ports d’Amèrica, oberts per Carles III a la navegació catalana. Des d’aleshores les indústries marítimes, especialment la construcció de vaixells i arts auxiliars i el comerç marítim dut a terme per la navegació d’altura constituïren la riquesa bàsica de la població, que visqué una bona expansió urbana i demogràfica. El 1787 l’increment havia estat important, i el cens de Floridablanca d’aquest any dona 2 573 h amb 590 persones matriculades a la marina. El viatger Francisco de Zamora registrà al pas per Lloret, a la fi del segle XVIII, l’activitat de fabricants de botes, teixidors de lli, corders, fabricants de taps, puntaires, i 4 embarcacions per al comerç amb Amèrica i 50 per al comerç amb Llevant i de cabotatge, a més de 80 barques de pesca, dedicades sobretot al seitó per a anxoves. A mitjan segle XIX Lloret tenia tres drassanes situades a l’actual passeig de Mar. La major part dels velers es dirigien a les Antilles i al Riu de la Plata, i algunes naus arribaven també a les Filipines pel cap de Bona Esperança i a Valparaíso. Així sfortunes tant dels negocis marítims com de l’emigració a les antigues possessions ultramarines, sobretot a les Antilles, d’on alguns lloretencs tornaren rics i d’altres miserables; als primers els deien americanos i de la resta es deia irònicament que havien perdut la maleta a l’Estret. Aquesta prosperitat econòmica, que restà ben reflectida en l’urbanisme de la ciutat, embellida amb nous edificis com el de la casa de la vila, d’època isabelina, s’anà esllanguint al llarg de la segona meitat del segle XIX i entrà en una fase de crisi aguda a la fi del segle, quan Espanya perdé Cuba i les Filipines i desaparegueren tant les drassanes com la navegació d’altura.