Vida i obra
Ingressà en la Companyia de Jesús el 1746, feu els vots el 1765, i fou catedràtic de retòrica, poètica i filosofia a la Universitat de Cervera i impartí filosofia a la Seu d’Urgell. D'aquesta època és la seva única obra literària el drama Apolo y Minerva en el Parnaso (Cervera 1759).
Exiliat a Ferrara el 1767, amb la resta de companys jesuïtes de la Corona d’Aragó, obtingué el títol de doctor en dret civil i canònic per la Universitat de Cesena (1779).
Humanista, erudit, filòsof, teòleg, lingüista, bibliògraf, escriptor i corrector literari, fou prefecte de la Biblioteca Pública de Ferrara, per a la reestructuració de la qual redactà un interessant memorial —Distribuzione dei libri della Biblioteca—, que fou finalment publicat per M. Batllori. Posteriorment, havent rebutjat ofertes napoleòniques per a regir la Biblioteca Nacional de França i instal·lat a Vic (1798), fou el primer bibliotecari de la Biblioteca Episcopal d’aquesta localitat.
L’exercici dels seus càrrecs a Itàlia li feu escriure papers com la Relazione intorno alla Biblioteca Pubblica di Ferrara di cui egli era bibliotecario (manuscrit sense datar conservat al fons Antolini de l’esmentat establiment). Una de les seves aportacions més importants és el suplement que escriví per encàrrec del cardenal Riminaldi com a continuació de les Memorie storiche dei letterati ferraresi, un repertori dels escriptors de Ferrara iniciat per l’anterior bibliotecari Joan Andreu Barotti.
Afeccionat a les lletres hebraiques i rabíniques, es relacionà amb l’hebraista piemontès Gian Bernardo De Rossi, professor a la Universitat de Parma.
Tenia un coneixement profund dels autors clàssics grecollatins: a Cervera havia preparat una edició de textos grecs i escriví alguns poemes en aquesta llengua i en llatí. Tot i que la seva obra és escassa, fou un intel·lectual molt conegut en els cercles erudits italians.
Com a especialista en jurisprudència corregí i amplià, tot depurant-la del que l’Església considerava asseveracions no gaire pertinents, l’obra Principis del dret natural (Venècia 1780), del professor helvètic de dret natural i de gents, Jean Jacques Burlamaqui.
Tornà a Vic, el 1798, i emprengué la biografia en dues parts del qui havia estat vell amic seu en temps cerverins, Josep Finestres i de Monsalvo. Sortí a la llum, el 1802, amb el títol De vita et scriptis Iosephi Finestres et a Monsalvo, iurisconsulti Barcinonensis, in Cervariensi Academia Iuris civilis primarii antecessoris emeriti. Commentariorum libri IIII (traduïda al català per mossèn Llorenç Riber el 1932), que constitueix un document inestimable per a estudiar a més del trajecte vital i acadèmic de Josep Finestres, l’ambient intel·lectual de la Universitat de Cervera i la introducció del corrent humanista a la Universitat de Barcelona.
També publicà l’Officium sanctorum martyrum Luciani et Marciani quo utitur ecclesia Vicensis, un conjunt d'oracions aprovat el 4 d’octubre de 1802 a petició del bisbat i l’ajuntament de Vic. La seva producció filosòfica i teològica abraça títols com Sulla teodicea di Leibniz i Observationes philosophicae in quibus... loca plurimorum scriptorum emendantur et illustrantur. Anteriorment, defensà les Reflexiones morales que el jesuïta francès Jacques Philippe Lallemant feu sobre el Nou Testament (Madrid 1790) contra l’opinió prèvia del teòric jansenista Pasquier Quesnel (Madrid 1790).
Tot i que no se n’ha sistematitzat encara l’emplaçament precís, se sap que a més d’algunes biblioteques del Principat, com les diocesanes de Vic i Girona, diversos centres d’estudi —italians bàsicament— serven poemes seus publicats en grec, llatí, castellà i francès, així com una certa quantitat de manuscrits inèdits.
Una part de la seva notable col·lecció particular de llibres s’integrà al fons de la Biblioteca Episcopal de Vic, per mediació del bisbe Francesc Veyan i previ pagament de tres mil lliures catalanes, mentre que es creia que més de quatre mil dels seus volums jeien al fons de la Mediterrània pel naufragi del vaixell que els transportava l’any 1798.
Gallisà fou encomiàsticament presentat pel cardenal Mattei al papa Pius VII com l’home més savi d’Europa. Els seus conterranis li feren justícia el 1893 —i de nou el 1940— penjant uns retrats seus a la Galeria de Vigatans Il·lustres. La seva tomba es troba en el vas familiar dels canonges Ponsic, situat a l’església del Carme de Vic.
Bibliografia
- BATLLORI, M.: La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos españoles-hispanoamericanos-filipinos, 1767-1814, Gredos, Madrid 1966.
- CASADEVALL, R.: El padre Gallissà y el marqués de Avilés. Discurso biográfico, Imp. Portavella, Vic 1940.
- CASANOVAS, I.: Josep Finestres. Estudis biogràfics, Biblioteca Balmes, Barcelona 1932.
- COLLELL, J.: “Segon centenari del naixement del insigne jesuïta vigatà M. R. P. Llucià Gallissà Costa”, Gazeta de Vich, 3966, 1931.
- GALOBARDES, J.: P. Luciano Gallissà i Costa, discurso biográfico, Imp. de Ramon Anglada, Vic 1894.
- GROS, M.: “La Biblioteca Episcopal de Vic, 175 anys al servei de la nostra cultura”, Ausa, IX, 1980-81, p. 433-436.
- GUDIOL, J.: “Nota sobre el p. Gallissà”, Gazeta Montanyesa, 420, 1909.
- PLADEVALL, A.: La Il·lustració a Vic. Les aportacions de Francesc de Veyán i Mola i Llucià Gallissà i Costa, Galerada, Cabrera de Mar, 2000.
- Pladevall i Arumí, A. (2000).
- SALARICH, M.S.; YLLA-CATALÀ, M.S.: Vigatans il·lustres, Publicacions del Patronat d’Estudis Ausonencs, Vic 1983, p. 75-80.