Vinculada a la Lliga Regionalista, s’ocupà de les seccions dedicades a la dona de La Veu de Catalunya i El Correo Catalán.
Fou coneguda sobretot per l’assaig L’etern femení (1933), obra de divulgació que, dins dels supòsits del feminisme catòlic i de la concepció tradicional de la dona, pretenia assessorar les noies en els temes relacionats amb el matrimoni i la maternitat. En la mateixa línia publicà posteriorment L’etern masculí (1957), que assolí, com l’obra anterior, un gran èxit de públic.
També edità els llibres de poesia Mare (1929) i Caixa de núvia (1933), i escriví comèdies d’inspiració sagarriana com L’estudiant de Girona (1936) i L’amor té cops amagats (1954), en què desenvolupà algunes idees exposades a L’etern femení.