Estudià ciències naturals a Barcelona (1940-43) i es doctorà a Madrid (1945). El 1954 guanyà la càtedra de cristal·lografia i mineralogia de la Universitat de Sevilla; el 1955 passà a la de Barcelona i l’any següent a la de Madrid. Rebé el premi de recerca del CSIC el 1963, organisme del qual fou conseller. Professor a la Universitat de Pennsilvània, es formà en l’escola encapçalada per Francesc Pardillo i s’especialitzà en l’estudi de la difracció dels cristalls per mitjà dels raigs X. Membre de l’Academia de Ciencias de Córdoba (Argentina), és autor de Cristaloquímica (1951), Cristalofísica, Propiedades continuas(1958), Introducción al estado sólido (1962), El lapidario de Alfonso X el Sabio (1961) i La gran aventura del cristal (1978), entre d’altres.