Tanmateix, era també conegut per Lluís Maça i Cornell. Es debaté, ja el 1427, conjuntament amb el seu pare, contra Pere Boïl i Lladró, a València, per raó d’uns deutes. El 1429 prengué part en les incursions contra Castella i triomfà a Saix, al regne de Múrcia. Fou capturat més tard, amb el rei Alfons el Magnànim, arran de la desfeta naval de Ponça (1435). Vers 1447-49 sostingué correspondència cavalleresca amb Nicolau de Pròixida, i, poc temps després (1453), les seves rivalitats amb el comte de Cocentaina Eiximèn Peris de Corella no s’aturaren fins que el mateix rei de Navarra i lloctinent general cridà els contrincants a la cort. Arran de l’anada de Joan II a València (1459) féu de tantatger, amb els comtes de Foix i d’Oliva, en les justes reials celebrades davant el monarca. Durant la revolta dels catalans contra Joan II es mantingué fidel al rei: el 1461, cridat per aquest, anà a Lleida acompanyat d’altres nobles. Les bandositats sempre latents es renovaren el 1468, encapçalades per Lluís Cornell i el seu germà Pere Maça de Liçana i Cornell, contra els habitants d’Oriola; contra les faccions del comte de Cocentaina a Albatera (1471), i a Asp (1472), a les quals s’afegí un cosí dels dos germans, Lluís Cornell Boïl de Lladró, desafiat a batalla a ultrança per Joan Roís de Corella, fill natural del comte de Cocentaina. El 1472, encara, a Càller, tingué un altercat amb el donzell Galceran de Besora amb motiu de la revolta sarda dels Alagó, altercat que donà lloc a una sèrie de lletres de batalla, en català, iniciades a Càller, continuades a València i després a Perpinyà, en ple setge, on acudiren ambdós davant Joan II, que havia estat nomenat jutge. Morí a Perpinyà abans de poder lluitar, víctima de malaltia.