Estudià al seminari de Barcelona i medicina a les universitats de Saragossa i de Montpeller, però aviat es dedicà a la política i al periodisme, integrat en l’entorn de Víctor Balaguer, amb el qual fundà El Conceller i junts viatjaren per Itàlia (1859). Fou redactor d’El Barcelonés i El Telégrafo, impulsor de la Revista de Cataluña, col·laborador del Calendari Català i La Renaixença i director d’El Fomento de la Producción Nacional (1869).
Milità en el liberalisme regionalista i fou partidari del proteccionisme econòmic. Fou un dels impulsors de la Renaixença, en el seu triple aspecte: literari, històric i econòmic. Fou fidel als valors de l’historicisme romàntic i, tot i que feu recerques a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, les obres que publicà foren inspirades per un afany polèmic i per la militància catalanista: El compromiso de Caspe (1851), Cataluña vindicada (1858), justificació de la revolta catalana contra Joan II, i Història del siti de Girona en 1809 (1868). Com a proteccionista publicà Ensayo económico político a propósito de la reforma de los aranceles (1851), La soberanía nacional en España (1868), La guerra al sentido común (1869, ampliat el 1884) i La República Cubana (1870).
Escriví poesia en català, instal·lat en conviccions idealistes, i fou inclòs en les antologies Los trobadors nous (1858) i Los trobadors moderns (1859). Fou mantenidor (1861) i president (1876) dels Jocs Florals de Barcelona, que promogué com a espai de consens. Publicà també La soberanía nacional en España (1868), De la elección de monarca (1869), La guerra de Cuba (1870) i La República Cubana (1870). Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1873 i fou president de la secció de literatura de l’Ateneu Barcelonès.