Exercí diversos càrrecs dins l’orde, entre els quals el de provincial de València. Proselitista de la doctrina de Ramon Llull, el 1737 pronuncià un famós panegíric d’aquest a la catedral de la ciutat de Mallorca, i el 1740 publicà un Tratado y resumen del caos luliano i un Tratado teológico del sistema luliano (1740). Traduí al castellà el Fèlix (1750) de Ramon Llull. En les polèmiques lul·lianes suscitades per Feijoo en les seves Cartas eruditas (1742), inicià dos caputxins, Marcos de Tronchón i Rafael de Torreblanca, a escriure una Apología de Lulio, i ell mateix intentà de refutar Feijoo en la seva voluminosa obra El antiguo académico contra el moderno escéptico (1750).