Deixeble de l’escola de Llotja, anà a París pensionat per la diputació (1886). Fou premiat amb la tercera medalla, en les exposicions Universal de Barcelona (1888) i de París (1889). Fou membre de la Societat Nacional de Belles Arts de França. Instal·lat de nou a Barcelona (1891), hi exposà així com a Berlín, París, Madrid, Munic, Düsseldorf i altres ciutats europees, fins el 1904.
Les seves pintures, d’un estil realista en la forma, prenen per tema la vida quotidiana dels humils.
Obstinat a copsar les escenes d’interiors, jugà amb els efectes de llum, a vegades exagerats i teatrals. Hom acostuma a situar-lo en el grup dels pintors naturalistes, com Francesc Gimeno o Dionís Baixeras.
El 1904 els seus treballs volgueren ser una síntesi de totes les arts; amb aquesta finalitat muntà visions musicals, espectacles que combinaven la poesia amb música, escenografia i cinema, que presentà a la Rambla la Sala Mercè, decorada pel seu amic Antoni Gaudí, (Montserrat, L’Atlàntida, Dant a les portes de l’infern). Col·laboraren amb ell —a més d’Adrià Gual, que dirigia les representacions, i Segon de Chomon, l’operador cinematogràfic— coneguts poetes (Jacint Verdaguer, Josep Carner), músics (Enric Morera, Joan Lambert) i escenògrafs (Miquel Moragas, Salvador Alarma).
Paral·lelament realitzà les primeres projeccions de cinema parlat, mitjançant uns actors que darrere la pantalla prestaven la veu.
Estudi de cap (obra de Lluís Graner realitzada vers el 1887 i conservat al MNAC, a Barcelona)
(cc0)
Empresari dels Espectacles i Audicions Graner, arruïnat, se n'anà a Amèrica i es dedicà de nou a la pintura. Residí a l’Havana, São Paulo, Montevideo, San Francisco i el 1920 s’establí a Nova York. Tornà a Barcelona el 1927.