El 1890 succeí el seu pare en la direcció de l’empresa paperera familiar, fundada el 1698 i una de les primeres del sector a Catalunya, la qual en 1903-04 modernitzà a fons. Motivat per inquietuds culturals i polítiques, col·laborà, entre d’altres, en el finançament de la construcció del Palau de la Música Catalana (1904) i altres edificis i de centres educatius (escola Politècnicum de Barcelona, 1920, Escoles, 1930). Fou essencial el seu suport a l’Associació Obrera de Concerts (1926-39), dirigida per Pau Casals. Regidor de cultura per la Lliga Regionalista el 1922, aquest mateix any fou un dels fundadors d’Acció Catalana. Després de l’exili a Prada del Conflent (1939-41), tornà a Barcelona i recuperà l’empresa. Prosseguí el mecenatge, amb iniciatives com l’Escola Elemental del Treball (1942-48) o el suport a escriptors i activitats editorials, entre els quals Camilo José Cela i els Papeles de Son Armadans.