Quart príncep de Condé, anomenat el Gran Condé. Comandant, a vint-i-dos anys, de l’exèrcit que combatia els espanyols a la frontera nord, els derrotà al Rocroi (19 de maig de 1643). Per allunyar-lo de França, durant la minoritat de Lluís XIV, Mazzarino el nomenà virrei de Catalunya, però fracassà en l’atac a Lleida, en poder de les tropes de Felip IV (1647). El 1648 derrotà els espanyols a Lens, cosa que afavorí la conclusió dels tractats de Westfàlia. Durant la guerra de la Fronda, primerament combaté la revolta dels parlamentaris (1648-49); després, ressentit pel poder de Mazzarino, encapçalà la Fronda dels prínceps i comandà un exèrcit de la Fronda contra París, però fou derrotat per Turenne (juliol del 1652). Passà al servei d’Espanya; conquerí Rocroi i obtingué la victòria de València (1656) sobre els francesos. El 1658, però, fou derrotat a les Dunes per Turenne. Arran de la pau dels Pirineus (1659) fou perdonat per Lluís XIV. Posteriorment participà en la Guerra de la Devolució i en la d’Holanda. Després residí a Chantilly (Illa de França) i es voltà d’escriptors com Boileau i Racine. La seva oració fúnebre fou una de les més famoses pronunciades per Bossuet.