Format a les universitats de Barcelona i Tübingen (Alemanya), fou professor al Centre d’Estudis Europeus de Harvard i a les universitats de Cincinnati i Washington, però desenvolupà la trajectòria docent i acadèmica a la Universitat de Barcelona (1969-2000), on fou catedràtic de literatura espanyola. Donà a conèixer l’obra de Franz Kafka i Elias Canetti, sobre els quals és autor d’estudis, com també sobre Antonio Machado, Pedro Salinas i Benito Pérez Galdós, i mantingué una estreta relació amb l’editor Carles Barral i amb els poetes Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater i Joan Vinyoli, entre d’altres. La seva obra conforma una mirada distanciada, alhora crítica i irònica, de la realitat que l’envolta, reflectida en els poemaris Supervivencias (1970), Calendario del nómada (1982), Señales de nieve (1995), Sesión continua (1998), No hay que volver (2003), l’antologia Travesías del ausente (2006) i La piel de los días (2013).