Lluís Maria Xirinacs i Damians

(Barcelona, 6 d’agost de 1932 — coll de la Tuta, Ogassa, Ripollès, 9 d’agost de 2007)

Lluís Maria Xirinacs i Damians

©

Sacerdot i polític.

Escolapi, fou ordenat sacerdot el 1955. Manifestà aviat el seu desacord amb la jerarquia eclesiàstica i amb la pràctica religiosa tradicional, i assumí gradualment un compromís polític antifranquista, que el portà a la presó (1972 i 1974-75). Dugué a terme diverses accions pacífiques de protesta en demanda d’amnistia i pel restabliment de les llibertats. Obtingueren un gran ressò popular les plantades davant la Presó Model de Barcelona exigint l’alliberament dels presos polítics, les tres vagues de fam (1970-71, 1972 i 1973-74) i l’organització, amb altres, de la Marxa de la Llibertat (1976). Fou candidat al premi Nobel de la pau entre el 1975 i el 1977.

Senador independent per Barcelona (1977-78), aquests anys recollí les seves experiències i les seves concepcions religioses i polítiques en diversos llibres: Secularització i cristianisme (1969), Subjecte (1975), L’espectacle obsessiu. Diari de presó, I/1974 (1976), Entro en el gran buit. Diari de presó, II/1975 (1976), Futur d’Església (1976), Vaga de fam per Catalunya (1977) i Constitució. Paquet d’esmenes (1978).

Pròxim a l’independentisme revolucionari, el 1980 encapçalà la candidatura al Parlament de Catalunya pel Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, després de la dissolució del qual restà al marge de l’activitat política convencional, tot i que es dedicà a l’estudi i a assajar formes alternatives d’organització econòmica al capitalisme properes al cooperativisme. Amb aquests objectius, durant els anys vuitanta fundà el Centre d’Estudis Joan Bardina, la Fundació Tercera Via i l’Escola Randa. Secularitzat el 1990, cursà estudis de filosofia i obtingué el doctorat el 1997.

Cada cop més crític amb la realitat política sorgida de la Transició, especialment, amb relació als drets nacionals dels Països Catalans, que considerava conculcats per la classe política, el 1993 publicà La traïció dels líders, on feu la crònica del període 1971-79, molt crítica amb les renúncies fetes pels dirigents polítics democràtics catalans en el procés de superació de la dictadura franquista.

Els primers anys del segle XXI reprengué les accions públiques de protesta: el gener de l’any 2000 inicià una plantada davant de la Generalitat de Catalunya, amb l’objectiu de denunciar aquesta situació, acció que finalment abandonà per motius de salut, les reflexions i els arguments entorn de la qual recollí en el llibre Plantem-nos! (2000, amb la col·laboració de Lluís Busquets i Grabulosa). El 2002, en un discurs pronunciat l’onze de setembre es declarà “amic d’ETA” i per aquest motiu el 2004 fou processat i condemnat per l’Audiència Nacional per un delicte d’apologia del terrorisme. Ingressà a la presó l’octubre del 2005, però en sortí l’endemà en consideració a la seva edat i al seu estat de salut. Fruit d’aquesta experiència foren les reflexions entorn de la lluita no violenta a El terror, la pau i el sagrat (2003).

L’agost del 2007 fou trobat mort en un bosc del Ripollès, on uns dies abans s’havia retirat. El contingut d’uns escrits de les setmanes anteriors, en què es referia a les motivacions i a la plena consciència i voluntat de la mateixa desaparició, foren interpretats com un darrer acte de testimoniatge. Aquests escrits es publicaren pòstumament amb el nom de Dietari final.