Vida
El 1880 ingressà al Conservatori del Liceu com a alumne de Miquel Font (piano) i de Josep Rodoreda (harmonia i composició). Completà la formació amb Felip Pedrell i Carles G. Vidiella. Fou director del cor La Lira, de Sant Cugat del Vallès (1883) i pianista als cafès Inglés (1885) i Pelayo (1891).
El 1891 fundà l’Orfeó Català, juntament amb Amadeu Vives; dos anys més tard ambdós en foren nomenats directors perpetus. Amb el lideratge de Millet, l’Orfeó assolí una forta dimensió popular i arrelà profundament en la societat catalana. Des d’aleshores, la seva trajectòria personal s’identificà amb la de l’Orfeó. Al capdavant d’aquesta institució, feu conèixer la polifonia renaixentista i barroca dels mestres catalans, ibèrics i europeus i una gran part del repertori coral orquestral universal clàssic, romàntic i modern. També fou un dels introductors de l’obra de J.S. Bach a Catalunya i promogué el repertori coral autòcton, popular i original dels compositors de l’anomenada Escola de l’Orfeó. El 1904 creà la Revista Musical Catalana, publicació mensual de l’Orfeó.
Fou també catedràtic de solfeig, teoria musical i conjunt coral (1896) i, més tard, director (des del 1930) de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, fundador i director de la Capella de Música de Sant Felip Neri (1897) i mestre de capella de l’Escolania de la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè (1906).
Entre el 1917 i el 1930 visqué una etapa de màxima representativitat corporativa i significació cívica. A poc a poc, però, el model estètic promogut per Millet i l’Orfeó anà representant una opció conservadora. Els canvis socials i culturals que seguiren la proclamació de la República (1931) i l’obtenció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932) superaren la seva capacitat d’adaptació. Després de l’esclat de la Guerra Civil (1936), es refugià progressivament en un món interior, amb el consol del contacte epistolar amb els amics i de les conviccions religioses. El seu ideari estètic arrencava de la confluència dels epígons de la Renaixença amb la renovació del Modernisme. Al mateix temps, era fruit del sentiment patriòtic i de fortes conviccions religioses, tenyides d’un idealisme neoplatònic, que li feu identificar els valors artístics amb els valors morals, i condicionà restrictivament el seu judici sobre la música moderna. En canvi, fou molt fecund amb relació a la regeneració de la música litúrgica, amb la restauració del gregorià i la polifonia clàssica i la promoció del cant religiós en llengua vernacla, vinculat a l’esperit de la melodia popular catalana.
Durant la joventut compongué música instrumental independent, i deixà també catorze cançons per a veu i piano. És autor d’una vintena de goigs. L’obra coral se circumscriu a sis harmonitzacions de melodies populars i unes poques composicions originals per a veus masculines o cor mixt, entre les quals Jovenívola (1892), amb lletra pròpia, i El cant de la senyera (1896), sobre un poema de Joan Maragall. La música d’inspiració religiosa és la que reflecteix millor la seva personalitat, tant si es tracta de motets polifònics com de cants unisonals amb acompanyament homofònic.
També deixà una obra literària considerable (discursos, articles i conferències), molt il·lustrativa del seu pensament. Són significatives les polèmiques que mantingué amb Eugeni d’Ors, sobre l’universalisme en música, amb Manuel de Montoliu, sobre el cant popular, i amb Robert Gerhard, sobre la música moderna. Cal destacar El cant popular religiós (1912), De la cançó popular catalana (1917) i diversos articles publicats en la Revista Musical Catalana. Molts dels seus escrits foren aplegats en el llibre Pel nostre ideal (1917).
Obra
Música instrumental
Catalanesques (1891), impressions pno; Catalanesques, versió orq.; Ègloga, qt. de c.; Ègloga, versió orq.
Veu i piano
14 cançons, entre les quals: Sempreviva (A. Guimerà), Flor de lliri rosa, La Balalí, Sospirs (J. Verdaguer)
Música coral
Nombroses obres per a cor sol, entre les quals: Jovenívola, El cant de la senyera, Cap al tard; sis harmonitzacions de melodies populars, entre les quals: El cant dels ocells, La dama d’Aragó i Els segadors
Música religiosa
Salve Regina Cataloniae (1913), motet per a cor i orgue; Canticum amoris, motet; Pregària de la Verge del Remei, per a veus, orquestra i orgue; Cants espirituals per a ús del poble (1a sèrie, 1912-15, amb 21 cançons), Cants espirituals per a ús del poble (2a sèrie, 1951, amb 15 cançons)
Bibliografia
- Artís i Benach, P.: Lluís Millet vist per Lluís Millet, Pòrtic, Barcelona 1983
- Aviñoa, X.: La música i el Modernisme, Curial, Barcelona 1985
- Guia Musical del Palau de la Música Catalana (opuscle commemoratiu del centenari del naixement de Lluís Millet), Barcelona 1967
- Millet, L.: Pel nostre ideal, J. Horta, Barcelona 1917
- García Venero, Maximiano: Luis Millet cantaire de Cataluña, Destino, Barcelona 1951
- Samper i Marquès, Baltasar: Lluís Millet, Llibreria Catalònia, Barcelona 1926
- Vendrell i Ibars, Emili: El mestre Millet i jo: memòries, Aymà, Barcelona 1953
- Artís i Benach, Pere: Lluís Millet vist per Lluís Millet, Editorial Pòrtic, Barcelona 1983
- Navarro i Costabella, Josep: Lluís Millet, Edicions Gost, Barcelona 193-?
- Millet i Pagès, Lluís: El cant popular religiós. Conferencia per... llegida en el Palau de la Música Catalana en sessió solemne del III Congrés Nacional de Música Sagrada, el dia 23 de novembre de 1912. Exemples musicals executats per elements del "Orfeó Catalá", baix la direcció de Francesch Pujol, Revista Musical Catalana; Orfeó Català, Barcelona 1912?
- Millet i Pagès, Lluís: El canto popular religioso. Conferencia por D... leída en el Palau de la Música Catalana en sesión solemne del III Congreso Nacional de Música Sagrada el día 23 de noviembre de 1912... Ejemplos musicales ejecutados por elementos del Orfeó Catalá bajo la dirección de D. Francisco Pujol, Orfeó Català; Imp de Henrich y Cia., Barcelona 1912
- Millet i Pagès, Lluís: De la cançó popular catalana. Conferència II de la sèrie organitzada per la molt Il.ltre. Junta de Dames de Barcelona, llegida el dia 19 de desembre de 1917, Bloud & Gay, Barcelona 1917?
- Millet i Pagès, Lluís: Santa Cecília. Conferència donada a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona el 21 de novembre de 1926, Tip. Occitana, Barcelona 1926?
- Millet i Pagès, Lluís: El cant del poble en les festes de l’Església. Conferència llegida en el Congrés Litúrgic de Montserrat,1915, Massó Casas i Cia., Barcelona 1915
- Millet i Pagès, Lluís: La música montserratina del mestre Nicolau, Monestir de Montserrat, Montserrat 1931
- Millet i Pagès, Lluís; A., F.: Teoría elemental de la música, Imp. Marfany, Molins de Rey
- Millet i Pagès, Lluís: Pel nostre ideal: recull d’escrits de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català, Joaquim Horta, Barcelona 1917