Llicenciat en enginyeria industrial i en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona, on fou professor a la Facultat d’Econòmiques. Posteriorment estudià becat a la Universitat de Berkeley, Califòrnia, on obtingué un doctorat en urbanisme i entrà en contacte amb el moviment estudiantil, el moviment hippy i la contracultura, que tingueren una gran influència en la seva obra. Treballà com a urbanista a Algèria i al Brasil, país on col·laborà en un projecte d’urbanització de l’Amazònia. En tornar a Catalunya, participà en els inicis de la revista contracultural Ajoblanco (1974-80) i col·laborà a la premsa (El País, Destino, La Vanguardia i, des del 1996, a Mundo Deportivo) amb articles sobre temes diversos, a cavall de l’actualitat, la filosofia i la sociologia, alguns dels quals publicà en forma de recull. Autor d’assaigs en la mateixa línia, a més de la contracultura de la dècada dels anys seixanta i setanta, el seu pensament mostra l’empremta de les filosofies orientals o el catarisme, entre moltes altres influències.
Després de Filosofías del underground (1977), tingueren una considerable repercussió les seves dues obres següents: Del paro al ocio (1984, premi Anagrama d’assaig 1983), en la qual insta a considerar una oportunitat la substitució de la mà d’obra humana per la tecnologia amb l’objectiu de construir una vida humana més digna, i La Mediterrània i els bàrbars del Nord (1985), en què defensa la superioritat de certs valors que qualifica de “mediterranis”, contraposats a uns valors “nòrdics” excessivament orientats al treball i al profit material. Assaigs posteriors són Art i ciència. La dialèctica de la creativitat (1986), Microcosmos català (1987), Florencia de los Médicis (1990), Oriente y Occidente. Filosofía material y dilemas occidentales (1994), El progreso decadente (2000, premi Espasa), El arte de escribir (1995), El genio del lugar (1997), Converses amb Pla i Dalí (2002), Los complejos de la derecha (2006) i Ética para Alícia. Filosofía oriental para jóvenes de hoy (2014). De caire més autobiogràfic són: Memòries de Califòrnia (1988), Sobrevivir a un gran amor, seis veces (2009), Memorias de un liberal psicodélico (2011, premi Gaziel), Entre dos guerras civiles. Memorias sociales y políticas (2012) i El ansia de vagar (2013). La seva defensa de l’hedonisme com a forma de vida es reflecteix en el seu darrer llibre: Manual de la buena vida (2018). Com a novel·lista, els escenaris de les seves obres acostumen a situar-se en èpoques més o menys remotes, com ara la Catalunya medieval, el Renaixement italià o la Grècia clàssica. La seva primera novel·la, i una de les de més ressò, fou Cercamón (1982, premi Prudenci Bertrana 1981), ambientada al segle XIII, en què narra la destrucció de la incipient civilització provençal i catalana sota l’ambició política francesa i la coerció ideològica del papat. Després de La forja de l’exili (1985), situada entre la Guerra Civil Espanyola i la Transició, continuà treballant en aquesta temàtica amb Raimon o el seny fantàstic (1985) i L’últim càtar (2000, premi Carlemany). Posteriorment publicà La sonrisa de la Gioconda (2000, premi Fernando Lara 1999), El alquimista trovador (2003), Antoni Gaudí: el so de la pedra (2004), El cráneo de Akenatón (2010), La muerte de Venus (2011) i El mapa secreto (2013). És autor, així mateix, de les narracions Els àngels quàntics (1986).
Fora de l’àmbit estrictament literari, fou tertulià i col·laborador en programes de ràdio i televisió i feu incursions en el cinema. Com a cineasta debutà amb una trilogia de curtmetratges semidocumentals: El món de Gaudí (1976), sobre l’art dels simbolistes; La festa dels bojos (1977), que obtingué el premi del jurat al Festival de Canes 1979 al millor curt, i Leonardo y el andrógino (1981), tots estrenats comercialment, com ho foren també el documental La degradació de la ciutat (1978), sobre Barcelona, i l’hagiogràfic Guifré el Pelós (1982-83), ambdós per a l’Institut del Cinema Català. També dissenyà el nou claustre de la catedral de la Seu d’Urgell amb capitells de l’escultor Manuel Cusachs. Participà en política com a cap de llista per ERC a Girona en les eleccions generals del 1982. Posteriorment, derivà cap a posicions més dretanes i feu costat públicament al PP. Fou director del Col·legi d’Espanya a París (1996-2001) i de la Biblioteca Nacional de Madrid (2001-04).